Faula Teatre ja sap de què va la Mostra. És més, és veterana, ja que té cinc anys més que la segona: en compta ja una trentena, la companyia valenciana. És la quarta vegada que aterra a Alcoi amb aquest motiu: ja vingué per presentar Una llavor mágica (a 1995), Èxit (a 2002) iEscenes d'orugues i crisàlides (a l'any 2009, també dins de la programació de la Mostra). Però, ja que les comparacions són odioses, la història de les Històries de la senyoreta Cullereta ha de partir de zero. Ho mereix. Averiguem el seu nou tast. Per Marta Rosella Gisbert
Faula Teatre ja sap de què va la Mostra. És més, és veterana, ja que té cinc anys més que la segona: en compta ja una trentena, la companyia valenciana. És la quarta vegada que aterra a Alcoi amb aquest motiu: ja vingué per presentar Una llavor mágica (a 1995), Èxit (a 2002) i Escenes d'orugues i crisàlides (a l'any 2009, també dins de la programació de la Mostra). Però, ja que les comparacions són odioses, la història de les Històries de la senyoreta Cullereta ha de partir de zero. Ho mereix. Averiguem el seu nou tast.
Històries de la senyoreta Cullereta té, sota el meu punt de vista, un geni que fa un esforç maratonià sense quasi respirar: el actor conductor i veu de la representació. D'altra banda, el personatge de Tonet és força còmic, igual que 'Pastisset', suficientment empalagós. L'espontaneïtat de l'obra és correcta i els moviments a ritme militar són descollonants. Així és. Molt de moviment, molt de dinamisme. Pelandruska, el toc alcoià, sonant de sobte. I les ties maries...realisme pur. La recepta de Paco Valls, director de l'obra, concentra una dosi d'humor amb cullerades i cullerades de sucre refinat, en la perfecta mesura. ¿Per què? ¿Què té de diferent per donar aquestes justificacions?
És una història, dividida a la vegada en quatre, tremendament entranyable, on els intèrprets, en concret setanta-tres actors i actrius, no són qui el públic sol trobar-se a dalt d'un escenari, sinó persones amb algun tipus de limitació susceptible de posar-los més entrebancs en el dia a dia. La trama de Valls és màgica perquè els inclou a la nostra mirada i a la nostra sensibilitat amb el toc més fi. Res és forçat ni recarregat, encara que en aquest tipus de representacions, per què no dir-ho, es pot córrer aquest risc.
Com qui agafa la diferència i -no, no s'equivoqueu: no la vol transformar- l'accepta com a part innata de la societat i, molt important, del riure. I s'allibera. Llibertat, doncs. Per a mi aquesta ha estat la sensació rebuda després de veure Històries de la senyoreta Cullereta: felicitat, compartida; riallades, compartides; emocions, compartides. O no. Amb normalitat, imprevisible. Depenent del moment i del gust de l'espectador, crec que tothom es va desvincular de qualsevol engantxina, ahir, al Calderón. I va ser lliure de jutjar sense partir de cap lloc. Un públic que reia amb Amparito i Tonet, d'ells, o senzillament a causa de l'enorme flor que ell li regala a ella. Amb poc drama i amb molta comèdia. I això que, com deia, crec que caure en temes sensibloides al teatre d'inclusió social es més fàcil que 'pegar-se el curro' que ahir vam digerir. Així que magistral, la història de Faula. Esperant la cinquena visita de la companyia a Alcoi.