El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

L'Església continua amb la seva

Francesc Vidal i Barraquer

L’aparell de l'Església insisteix en clavar el clau per la cabota. No deixa passar ocasió per intentar-ho. Té una actitud militant radicalment conser…

L’aparell de l'Església insisteix en clavar el clau per la cabota. No deixa passar ocasió per intentar-ho. Té una actitud militant radicalment conservadora i utilitza el seu poder fàctic per defensar el seu tarannà fonamentalista. Malgrat haver-se’n adonat (o no) que hi han amples sectors de la població que no és senten vinculats amb eixa moralina, l'Església continua a la seva. Dins del sector de creients que no opinen com l’aparell, és troben infinitat de catòlics, entre els que hi han bisbes, capellans, i frares  regulats per un orde religiós. Pertànyer a eixe poder fàctic, o el simple fet de sentir-me corresponsable per haver passat un innocent bateig, és el que em va fer prendre la decisió de donar-me de baixa.

Estic convençut de la conveniència en reconèixer obertament que la societat ha de ser laica. Crec que les persones podríem sentir-se més lliures, inclosos els creients i la pròpia Església. És preferible una societat on les institucions civils vagen per un costat i les religioses per un altre. Inclòs, sense rebutjar alguna -o algunes- puntuals relacions. Si hi ha algun punt de l’actual Constitució que no ho deixa suficientment clar, caldria obrir un debat perquè fos corregit. La Constitució regula la convivència general, i és una  contradicció construir una casa que albergue a tots i que quede la meitat de persones fora del seu aixopluc.

Dic açò, perquè cada volta que es parla del dret a decidir sobre més ampla autonomia o independència, ix l’aparell fàctic de l’Església argumentant que Espanya no hi ha més que una. A més, qualsevol regulació que la societat civil fa sobre una millor convivència entre la família, les parelles, la natalitat, espais de llibertat, etc. l’Església pretén imposar la seves dogmàtiques regles. És com un espècie de dèria patològica que no pot traure’s de damunt.

Com dic més amunt, hi ha algun bisbe i molts creients que no estan d’acord amb eixa actitud, però no tenen suficient veu. És un reduït sector molt actiu que pensa que la societat civil té sobrades aptituds ètiques per organitzar la seva convivència sense la intromissió d’agents exteriors.

Quan s’està debatent-se aconseguir majors parcel·les de llibertats, l’Església com sempre continua oposant-se. I o fa junt a l’extrema dreta i amb els seus mateixos arguments; cosa que demostra a quin bàndol pertany. Un maridatge entre dos poders tant ultra dretans que no seria possible situar-los en cap altre país amb trellat.

Crec que els polítics dretans dels països nòrdics d’Europa són els que millor han aprés dels errors del segle XX. El fet que ací no s’escolte cap veu de dreta que pose una mica d’ordre al liberalisme, m’esgarrifa. Seria encoratjador i respectable que hi haguesen veus conservadores que es desmarcaren d'aquest espectacle decebedor. ¿Com és possible que hi hagen formacions polítiques al País Valencià que es dediquen especialment a tirar pedres a la seva pròpia teulada? Estic segur que hi han moltes persones de trellat que al seu interior no estan d’acord, però callen i, ja se sap, qui calla atorga. Per la qual cosa pareix ser que ací solament tenim una veu d’extrema dreta sense entrar en detalls.

Tornant a l’actitud de l’Església, em pareix escandalós i inapropiat que fique el nas amb decisions d’un Parlament. Una entitat democràtica que pot arribar a fer pactes totalment legítims sense que siguen qüestionats per l'Església. Això solament és funció de l’oposició. Utilitzar la trona eclesial per defensar una opció política i damunt relacionar-la amb una conveniència espiritual per a la societat, hem pareix fora de qualsevol lògica i sentit comú.

Encara és més greu, si afegim l’habitual silenci de l'Església amb altres afers de justícia social. De fet, tinc la impressió de que l’aparell sempre ha adoptat l’opció que tenen els més poderosos, contradient amb el missatge que vol donar.

Quan el portaveu general dels bisbes insinua que una amnistia pels condemnats catalans de l’1 d’octubre de 2017 és il·legal, considere que està ficant-se en camisa d’onze vares. No crec que siga el més capaç per suposar legal o il·legal una decisió democràtica.   

Per altra banda, els bisbes catalans és manifesten neutrals o potser favorables a eixa amnistia, perquè facilitaria -diuen- la bona convivència. La veritat és que tot açò no em pareix gens seriós. Un castís podria dir el mateix que feia donya Conxa, que això pareix «la Parrala». Uns diuen que si, altres que no, i uns tercers es declaren neutrals.

Vull fer un parèntesi dient que per primera vegada un arquebisbe de València ha manifestat la seva neutralitat sense prendre cap opció. Però, així i tot, no ha pogut mantindre’s totalment al marge perquè agrana cap a casa dient que cal fer el que diu l’assemblea de bisbes. Sabeu què diuen els bisbes? que el cas català i basc afecta a toda la sociedad española”. Opta o no monsenyor Benavent? El concepte d’Espanya i les seves característiques, el definix els bisbes o la universitat? Pot dir-me algun veí del meu poble de quin color he de pintar les habitacions de ma casa?  No, així no anem a cap lloc. Crec que està mantenint un evident menyspreu al poble creient i no creient. La nostra democràcia i la seva població és suficientment adulta i té les corresponents institucions per fer-se responsable de gestionar el que vol ser.

Monsenyor Benavent

Per anar acabant, he de dir que per a mi l’Església té un greu problema. En el seu dia va perdre el tren i encara no ha sabut situar-se en el temps que viu. Potser els Borja s’incorporaren còmodament al Renaixement, però es va perdre l’oremus en allò de Reforma i Contrareforma. Desprès de Trento, segons el peu parer, tot els va anar costera avall. És va aferrar com una llapa al feudalisme, renunciant, o mirant cap un altre costat els moviments que anaven formant una nova societat. Va ignorar l'enciclopedisme, la il·lustració, la revolució industrial, l’aparició del moviment obrer, dedicant-se especialment a prohibir coses. No s’ha adaptat a conviure amb una societat sense cases de caritat, sense asils hospitals per a pobres, sense cases bressol per a xiques esgarriades, etc. Unes institucions que foren creades per un inhumà capitalisme que mai no va ser capaç de qüestionar. No s’ha adonat que tots aquells servicis les proporciona hui una societat laica que son pagats amb impostos que ella mateix no admet.

Em ve a la memòria redactant aquest escrit, un advocat català de finals de segle XIX i primeres dècades del XX, Francesc Vidal i Barraquer. Un personatge que fou cardenal de l’Església, que es va desmarcar dels bisbes en declarar la Guerra com una Creuada. A més, tot fa pensar que somniava amb una nova Església que poguera conviure amb una societat laica. Una persona que m’atrevisc a incloure’l amb la llarga llista de víctimes que va dur el Cop d’Estat feixista de 1936. A més, va haver de viure a l’exili fins la seva mort el 1943.