L’església que no crec

Em tinc per un home de paraula, tot i que en aquest assumpte de l'Església sempre dic que no hi vaig a parlar més, però encara no ho he complit, malgrat que cada vegada que ho faig rep bonegons d'alguns parents i amics. Em diuen sempre el mateix, que faig un error mostrant certa fòbia a una entitat de la qual he sigut membre actiu i convençut. És per això que vull deixar ben clar que no em compromet a ser l'última volta i ho faré sempre que tinga ocasió o alguna cosa que qüestionar. Això si, sempre seran simples propostes opinables.

En primer lloc he de dir que no tinc cap de fòbia a l'Església en si, i molt menys als creients que tenen tot el meu respecte i admiració. És de veres que he militat en l'GOAC (Germandat Obrera d'Acció Catòlica) i vaig intentar ser conseqüent als seus principis vivint intensament una de les etapes més importants de la meua vida. No sé si vaig ser conseqüent del tot, però sempre m'he trobat satisfet d'aquella etapa, sense penedir-me de res; molt al contrari, m'he sentit orgullós d'aquelles vivències i de tot el que vaig aprendre.

Així i tot, també és cert que per damunt de les creences religioses mai no vaig amagar una actitud anticlerical, un rebuig al nacional catolicisme i un incondicional compromís en la construcció d'una societat laica, no confessional. Els escrits que feia en aquella època ho confirmen. El que potser és, que els anys m'han fet reestructurar allò que dèiem fe i substituir-ho pel que podria ser una acceptació oberta del humanisme cristià; sí, aquell concepte de donar-ho tot a canvi de res, una utopia sempre actual i que mai no he renunciat. Avui, em declare agnòstic i no tinc cap de respecte del que diu i del que fa Rouco Varela o Reig Pla. El mateix que no accepte i em causa total indiferència l'Església de poder, d'ostentació, a mida dels rics i allunyada de la vida dels pobres. Exactament la mateixa indiferència i falta de mirament que tenia pels anys seixanta i setanta del segle passat al sinistre bisbe de l'Acció Catòlica Guerra Campos, que si arriba a durar un poc més la seva tasca fonamentalista, no li haguera deixat camp de joc al cocentainer Reig Pla.

Tanmateix, respecte molt als creients que són conseqüents d'aquella tesi humanística de l'evangeli; però, no puc acceptar els escolanets d'amén que no fan cap anàlisi ni reflexió per assolir amb llibertat un criteri propi. El mateix respecte tinc per aquelles comunitats de base que comparteixen el poc que tenen amb aquells que no tenen res i, sobretot, quan viuen desmarcats de l'aparell de poder de l'Església. També són dignes de respecte els creients que s'integren a la societat amb un estil laic i lluiten dia a dia reivindicant una major justícia i equitat. Finalment, també admire els que anteposen la ciència a la seva fe religiosa, que em sembla són paral·leles i compatibles.

Sí que sóc extremadament crític, per damunt de raonaments teològics que no entenc, amb l'imatge que estan donant-nos tots els dies mostrant-nos una Església barrejada per una part d'Opus Dei, i d'altra de teologia de l'alliberació. No accepte aquesta simbiosi a dintre d'una església que diuen uniforme. No crec que pot ser la mateixa Església la del tercer i quart món (Oscar Romero, Pere Casaldàliga), la de Teresa Forcades o sor Lucia, i la que predica el monjo Josep Miquel Bausset. No és que m'importa la barreja confusionista que mostren, allà ells, però caldrà exigir -com a qualsevol entitat de la societat- més coherència. ¿Són tendències contraposades que viuen al sí d'una mateixa Església? No ho entenc molt bé, però, ¿no diuen en matemàtiques que els números heterogenis no es poden sumar? Sí, allò que ens deien a l'escola que no podíem sumar els moniatos i les pessetes. ¿Com pot conviure l'església de la banca vaticana; la que mou emissores de ràdio i canals de TV; la que inverteix en negocis bruts; la que amaga a milers de delinqüents pederastes; la que no respecta la llengua del seu país; etc., en aquella altra? Mai no estaré d'acord amb l'església que vol fer proselitisme mitjançant les lleis. Mai no creuré en una església que encara no ha condemnat obertament la pena de mort, però si ha condemnat indiscriminadament l'avortament i l'eutanàsia. Mai no creuré amb una església paràsita que viu dels pressupostos de l'Estat.

Vull dir a tots, també a parents i amics, que em declare totalment ateu d'aquella mafiosa església que ostenta poder social, polític i econòmic, i a més, la combatré sempre i constantment per tots els mitjans democràtics que tinga al meu abast.

No podia mostrar-nos millor i més clar les dues cares d'una pretesa única església la pàgina trenta del «Levante» (10/10/2014). Una, oberta i disposada a tocar peus a terra que proposa Bausset, l'altra, apocalíptica i gens disposada a reflexionar i posar-se al dia del valencià Benito Zuazu. Us ho dic sincerament, mai no em creuré que tots dos parlen d'una mateixa església.

Seria hora que alguna d'aquestes dues parts comence a desmarcar-se de l'altra encara que siga per no donar que pensar al poble d'estar totes dues convivint amb complicitat. Mentrestant jo, continuaré admirant aquells que es mantenen en eixa doble estructura amb més moral que el C. D. Alcoià, que com sabeu, perdien per 5 a 0 i, cinc minuts abans d'acabar el partit, encara volien empatar.

Francesc Jover per a ARAMULTIMÈDIA