L'Espai cultural: 'Ens podem queixar'

La programació d'ambdós espais, centrals a la nostra cultura, està feta d'una barreja d'activitats incoherents, sense cap il·lació conceptual que responga a un projecte cultural, que genera força desorientació en l'espectador i resta capacitat d'atracció a aquests àmbits com a llocs culturals rellevants i singulars a les nostres comarques. Encara recorde quan fa uns anys les exposicions que es feien al Centre de Cultura s'exportaven després a molts altres pobles; és a dir, exportaven més que importaven. Alcoi en el terreny cultural era sinònim de qualitat. Avui no. Fins i tot, la Mostra de Teatre ha perdut l'aura que tenia abans. Alcoi és, doncs, en aquests moments ciutat d'un impuls cultural prou gris i dolent, llevat del que es fa per algunes entitats privades, entre d'altres la CAM. I és que la solució no està sols en tindre molts centres de cultura o escenaris teatrals, sinó en omplir-los de continguts no de qualsevol cosa, i vostès m'entenen.

1. El que hem vist
El proppassat cap de setmana vaig estar al Teular de Cocentaina, veient l'obra muntada pel grup contestà Teló Teatre Matrimoni Made in Spain, dirigida per Paco Insa, i que tancava la XI Mostra de Teatre Amateur Vila de Cocentaina.

La veritat és que a base d'una experiència estudiada i reflexionada Paco Insa ha assolit un mestratge en direcció teatral que cal valorar en la seua justa mesura, més tenint en compte que els recursos humans o materials amb els què ha comptat han estat més bé humils, però dels que han eixit bons actors contestans que després han cercat altres confins.

Ell, entre d'altres, ha contribuït a que el grup s'haja mantés viu des de fa molts anys, i que d'aquesta manera Cocentaina haja pogut comptar amb una vida teatral certament notable, i continuada.

L'obra del dissabte és una adaptació al valencià de la comèdia d'Adolfo Marsillach Yo me bajo en la próxima, ¿Y Usted?. En la peça un home i una dona creuen les seues vides a partir d'una viatge en metro, allà pels anys 70. Després es casen i, posteriorment, es separen; contant a l'espectador les raons del seu fracàs, endinsant-se en l'oritge de les seues frustracions. Al llarg de l'obra van apareixent distints personatges que han estat la forja de la personalitat de cadascú, amb acompanyament musical de peces que van orientant-nos pels últims quaranta anys de la nostra història.

La comèdia ens fa riure, l'home i la dona entre veritats i mentides, però al mateix temps ens fa reflexionar sobre el nostre concepte de relacions al voltant del matrimoni i de la persona que, ens recorda, hem anat construint abans fins arribar a aquest moment.

La direcció de Paco Insa, que ha comptat com ajudant de direcció amb Àngel Fernández ha estat correcta en criteri i muntatge- Els actors, quasi tots i totes jovens, Dolo Martí que ha estat excel·lent, cal valorar-los a alguns d'ells en expectativa de destí, és a dir, esperances de futur.

Tots ells/elles, en definitiva, van mantenir la peça amb un bon ritme, malgrat la seua duració de dos hores. El que, possiblement, jo no haguera fet, es canviar el nom original, doncs això de Matrimoni, made in Spain ha estat suficientment banalitzat pel seu ús i abús com per a no afegir un bon intangible al sentit d'aquesta obra.

2. El que anem a veure
Destacaria aquest cap de setmana, sobretot, la representació de la sarsuela <