L’incomparable Xavi Castillo

I potser siga per la indissimulada vulgaritat dels acudits, on figues i pixorros estan a tota hora presents. Potser per la simplicitat de l'escenografia, amb un panell de notícies, una cadira i poc més. Potser pels personatges que han convertit l'actor alcoià en un dels més reconeguts (almenys en l'àmbit valencià), el Capità Moro, Rita Godzilla, Forrest Camps i fins a mitja dotzena més. O per l'atrezzo, consistent en poc més que un vestit rosa de ballarina i un parell de desembossadors (un de ferreteria i un del "todo a 100").

Siga pel que siga, aquest home és capaç de connectar amb la part més profunda del subconscient valencià (tant se val si parlem d'Alcoi, Borriana o Xàtiva), de la nostra forma més primitiva de ser i de l'humor més groller (anem a reconéixer-ho), que és un dels que millor ens caracteritza com a societat. I tot a base de fer quatre bromes ben connectades i repetides una i una altra vota: "xà, veriueu-ho", "açò és deveres", "entre moato i voato anem a fer un boato" i com no, l'immens "això ho pague jo!".

Ara bé, pense que qui veu en Xavi Castillo i Pot de Plom un espectacle només de bromes de mal gust s'equivoca. És una crítica en tota regla a la societat valenciana, a la nostra indolència, a la nostra incapacitat (com diu Xavi) de "no eixir de la piscina de merda en la que nadem tan a gust", a la política balafiadora dels nostres governants... I sap fer-ho des dels espais comuns d'una part de la nostra cultura que, millor o pitjor, és la nostra i això té un mèrit que s'ha de reconéixer ací i ara i sempre. Perquè entremig de tota l'orgia de paraules malsonants, figues, pixorros i més, és capaç de filar un seguit de crítiques que recorren i on es reconeixen els elements artístics de l'esperpent, el surrealisme i el dadaisme. No conec cap artista valencià que dalt d'un escenari siga capaç de dir les coses que diu Castillo.

I al final, un tro de riure durant quatre hores que purifica l'ànima i un públic que sempre es queda amb ganes de més.

La cita per AFIEM
L'actuació de Xavi Castillo i de l'orquestra Afònics aquesta setmana al Teatre Calderón tenia una finalitat molt específica, ja que era a benefici d'AFIEM, l'Associació de Familiars de Malalts Mentals d'Alcoi i Comarca que no passa per un bon moment. Des de fa escasses setmanes han hagut de suspendre l'atenció especialitzada al centenar i mig d'usuaris que té l'associació i han iniciat una sèrie de mobilitzacions per poder seguir funcionant i reclamar l'atenció de l'administració valenciana. I sabeu per què? Simplement perquè la Generalitat i la Conselleria no paguen des de fa dos anys unes subvencions aprovades per ells mateixos que sumen 300.000 euros. Al capdavall, resulta que Xavi Castillo té raó, "la realitat supera sempre la ficció".

Esperem que aquesta situació, que hauria de ser anormal en una sociatat que es considerara normal, se solucione prompte.

GERMÁN LLORCA
Equip d'ARA