L'€uro: 10 anys d'empobriment gradual

Quan va arribar l'euro tan sols tenia 13 anys i aquella il·lusió que tenia per palpar unes noves monedes (ja que bitllets en tocava pocs) se me'n va anar de seguida quan en tan sols un dia vaig passar de comprar-me 20 llepolies en 100pts i comprar-me'n 12 en 0,6€. Quin cabreig vaig agafar...

Per aquell temps el que fora vicepresident segon i ministre d'Economia, Rodrigo Rato, va avisar que per culpa de l'aproximació tal volta el preus augmentarien entre un 0,2% i un 0,4% tot i que s'havia firmat un Acord d'Intencions per a l'Introducció de l'Euro amb el President de la Confederació Espanyola d'Empresaris de Comerç Minorista, Autònoms i de Serveis (CECOMA), a través del qual es comprometien a mantenir l'estabilitat de preus amb l'arribada de la nova moneda. Per desgràcia la realitat fou ben distinta, i lluny d'haver una estabilitat de preus el que vaig veure va ser un encariment d'un 66%. "Del todo a 100 al todo a 1€". Quin gran negoci!!

La realitat és que en 10 anys l'alimentació ha augmentat un 48%: aliments com el pa o el ous un 85% i un 114%, respectivament; la vivenda un 66% més cara, tot i que a causa de la crisi el seu preu ha caigut; el transport sobre un 45% i un 58%, mentre que els carburants un 82%. Però...i els salaris? Hauran augmentat proporcionalment?

La pregunta es contesta per si mateixa: NO!.

Els salaris en aquests 10 anys han augmentat una mitja d'un 13,7% mentre que l'IPC ho ha fet en un 22,7%. Per una banda,  l'IPC no reflexa la pujada generalitzada de preus des de l'arribada de l'euro i, per altra banda, el salari mig no ha crescut en la mateixa proporció que l'IPC.

En aquesta última dècada els espanyols ens hem empobrit,  ja que hem anat perdent poder adquisitiu, és a dir, podem comprar menys coses amb els mateixos diners. Aquesta situació és més preocupant quan el salari d'un any a l'altre no augmenta segons el creixement de l'IPC (que marquen els convenis col·lectius) i encara s'agreuja més quan fa un parell de dies van anunciar que els salaris romandran congelats fins el 2013.

El panorama de l'atur, la crisi, el deute i l'empobriment gradual, fan pensar en un futur cru i de volta en quan ens imaginem que haguera passat si mai haguérem abandonat la pesseta (com és el cas de Gran Bretanya que manté la lliura esterlina). El que també cal pensar és que tal volta els més interessats a fer-mos veure l'oportunitat d'introduir la nova moneda foren els de dalt, aquells que aquest augment de preus els ha vingut de meravella.

EMILI CALATAYUD I GISBERT