Manhattan sobre el Serpis: si Woody Allen rodara a Alcoi

Si Woody Allen decidira canviar els carrers de la 'Quinta Avenida' per les costeres del carrer Sant Nicolau, no sols trobaria un nou escenari, sinó una ressonància espiritual inesperada. La Nova York d'Allen no és una ciutat geogràfica, sinó un estat mental: una mescla de neurosi urbana, nostàlgia romàntica i un orgull de pertinença quasi obsessiu. En observar Alcoi baix este mateix prisma, la "ciutat dels Ponts" es revela com la perfecta Manhattan del Serpis.

El paisatge: costeres i ponts
En el famós inici de Manhattan, Allen ens mostra el perfil de Nova York en blanc i negre, al ritme de Rhapsody in Blue. A Alcoi, eixe perfil el dibuixarien els arcs del pont de Sant Jordi. Si Nova York es defineix pels seus gratacels que trenquen el cel, Alcoi es defineix pels seus ponts que desafien l'abisme.

Per a Allen, els edificis antics són temples d'una cultura que s'esvaeix; per a un alcoià, les façanes modernistes i les velles ximeneres industrials són els tòtems d'una era daurada passada. Ambdós escenaris comparteixen eixa atmosfera de "ciutat-escenari", on l'entorn sembla massa imponent per als drames quotidians dels seus habitants.

Entre la neurosi i la identitat
El personatge arquetípic de Woody Allen és algú que viu en una constant contradicció: ama profundament la seua ciutat, però es queixa a cada pas. Existeix una "neurosi alcoiana" que guarda una semblança sorprenent amb la neoyorquina. És eixa mescla de sofisticació intel·lectual —marcada pel pes de la seua història industrial i artística— i una obsessió desmesurada per les tradicions locals.

El que per al neoyorquí és el psicoanàlisi, l'estrena de l'última pel·lícula o un assaig al Lincoln Center, per a l'alcoià és la tertúlia al 'Ideal' i l'anàlisi minuciós de l'última "entraeta per Sant Nicolau". Ambdues ciutats generen un sentiment d'exclusivitat: fora dels seus límits, el món sembla un lloc menys interessant, menys vibrant i, definitivament, menys complex.

La música: del jazz al pasdoble
En el cinema d'Allen, la música és el pols que manté viva la ciutat. Encara que el jazz neoyorquí i les marxes mores o cristianes semblen pols oposats, compleixen la mateixa funció: són l'himne de la resistència cultural.

"Ell adorava la ciutat de Nova York. La idolatrava d'una manera desproporcionada", deia la veu en off en Manhattan.
 

Un alcoià podria dir el mateix de la seua ciutat mentre el so d'una banda de música rebota en les parets de la Casa del Pavo. És una música que no s'escolta, es pateix i es gaudeix amb la mateixa intensitat emocional amb què Allen filma una vesprada plujosa a Central Park.

Conclusió: la nostàlgia com a motor
Tant la Nova York d'Allen com l'Alcoi real són ciutats que miren constantment cap arrere per a intentar entendre el seu present. Són llocs on el passat (el dels grans industrials, el dels artistes, el dels inventors) pesa tant com els seus carrers mal asfaltats. 

Si Woody Allen caminara per la Plaça d'Espanya d'Alcoi, probablement veuria en ella un racó de Greenwich Village: un lloc on la gent discuteix amb passió, on l'art es respira en cada cantó i on, malgrat les queixes constants, ningú voldria viure en cap altre lloc. Perquè, al cap i a la fi, tant Manhattan com Alcoi no són només ciutats; són, per a aquells que les estimen, el centre exacte de l'univers.