Mare meua!!!

Fa uns dies llegia en una xarxa social com una dona que acabava de ser mare feia només dues setmanes contava com al pare de la criatura li feia xantatge emocional perquè li feia més cas a la criatura que a ell.

La dona comentava com a més la menyspreava perquè encara no havia recuperat el pes anterior a l’embaràs i, per tant, la roba d’abans no li venia bona i havia de gastar diners en roba nova que tampoc li quedava bé perquè s’havia quedat amb uns deu quilos després del part.

Altres dones li van contestar que això era una forma de violència masclista que la parella li estava “aplicant” per fer-la sentir malament i que li tornara a fer cas i prestar-li tota l'atenció a ell.

El més curiós de tot és que ella ho negava dient que tot i que la feia sentir malament, ella l’estimava i que com portaven tota la vida junts, no s’imaginava la vida sense ell. 

Us puc assegurar que vaig pensar el mateix que he ficat al títol d’aquest article, “mare meua!!!, la pobra dona té una dependència emocional impressionant”. Li ho vaig fer notar i, òbviament, m’ho va negar. I ja no vaig insistir més.

Qui ho ha passat ho detecta de seguida i jo ho he passat. Aquesta dependència es converteix en una presó que et deixa totalment vulnerable a les mans del maltractador que ho sap i se n’aprofita de la situació.

I ho fa de moltes maneres i molt sibil·linament o no, depenent. Actua amb victimisme permanent, com sempre necessitant tota l’atenció per a després, quan la té, fer ús del seu poder amb les paraules o els fets que sap perfectament que et poden danyar. Però constantment et recorda que sense ell tu no eres res, no vals res. És ell qui dona sentit i valor a la teua vida. És molt tòxic perquè la relació és totalment asimètrica en tots els sentits.

I a la fi, quan decideixes plantar-te i recuperar la teua vida, fent un esforç quasi titànic, acabes descobrint que en el fons no era més que un covard que no té nassos d’afrontar-te i de donar la cara.

No necessàriament ha de passar dins de les parelles, però quan passa en una parella, s’han de prendre mesures ràpidament i actuar per a tallar la situació, i en tot cas, si no es pot arreglar, deixar-la perquè és una qüestió de supervivència emocional.

Recuperar-se pot costar anys i cada vegada que ho detectes, intentes ajudar de la millor manera, però en poques ocasions la víctima es deixa ajudar, perquè no és capaç de veure-ho. És difícil d’assumir que eres presonera emocional d’algú a qui estimes i que tu creus que t’estima. I és possible que t’estime, però el que és ben segur és que potser un narcisista que només s’estime ell mateix i que s’estima a través de la dominació i la submissió de la víctima, demostrant-se a si mateix que és qui té el poder.

És molt complex eixir d’una relació així de tòxica, però és possible. Això si, es necessita ajuda de les amigues i dels amics que et donen la mà o de professionals que es donen suport emocional. Però és possible eixir, clar que si!!!

I als covards, ni aigua!!!!