Vivim un moment en que molta gent rebutja el feminisme perquè pensa que vol la superioritat i és important informar a la gent i que quede constància que el feminisme vol al igualtat.
Maria és mare, treballadora i activista i reflexiona amb motiu del Dia de la Dona sobre la corresponsabilitat, el treball de cures i com el feminisme posa la vida en el centre.
Maria Sellés Jover és membre del Col·lectiu 8M, ha estudiat psicologia, educació social i està formada en Igualtat. Actualment treballa a la Mancomunitat El Xarpolar. A més de dona treballadora i activista, també és mare de dos fills, un de 10 i altre de 13 anys. Maria treballava a València quan estava embarassada del primer fill, però va decidir tornar a Cocentaina: “La meua maternitat va ser com tornar als orígens”. La seua maternitat va ser inicialment una fase intensa, segons explica, per com aquesta ha sigut contada i idealitzada i el contrast amb allò que implica la cura d’una personeta durant 24 hores. Maria reflexiona a aquesta entrevista sobre el vincle entre el feminisme i la maternitat amb motiu del 8 de Març, Dia de la Dona.
Pregunta. És pot ser feminista i mare? Com compagines la teua vida com a mare treballadora amb l’activisme al Col·lectiu 8M?
Resposta. El feminisme és un moviment que el que vol és la igualtat de drets i deures per a homes i per a dones. Que homes i dones gaudim dels mateixos drets i oportunitats. Per tant, ser feminista i ser mare és totalment compatible. A més, pense que ser feminista deuria ser intrínsec a ser persona, doncs és voler la igualtat de drets per a totes les persones.
Vivim un moment en que molta gent rebutja el feminisme perquè pensa que vol la superioritat i és important informar a la gent i que quede constància que el feminisme el que vol és la igualtat.
P. Què ha fet el feminisme per les persones?
R. Gràcies al moviment feminista i a les dones que van lluitar per a que les dones tinguérem els mateixos drets que els homes, ara gaudim d’una sèrie de drets que igual els tenim molt assumits, però que abans no eren així. El fet de poder votar, tindre una llibreta del banc i propietats al nostre nom, poder estudiar, anar a la universitat, optar a qualsevol tipus de treball etc. Tots aquests drets no els teníem pel simple fet de ser dones.
P. En alguns moments de la història, el feminisme ha renegat de la maternitat perquè ha considerat que aquest restava independència i empoderament a la dona, segueix existint aquest pensament?
R. Durant molt de temps, formar una família, tindre fills i filles i dedicar-se a la criança era la norma, era una imposició patriarcal. En els anys 60-70 el moviment feminista es planteja el dret a que es puga decidir sobre el propi cos: vull ser mare o no vull ser mare. I si vull ser mare, de quina manera vull ser mare, com vull que siga la maternitat. Ser mare implica una gran càrrega que com bé dius, resta independència. Tot açò ho explica Ester Vivas en el llibre ‘Madres Desobediente’.
Actualment el feminisme posa la vida en el centre i això vol dir que es prioritzen les cures. Sense l’existència de persones que curen de persones grans i menudes, sense eixe sosteniment de la vida, no es pot donar la resta. Totes estes tasques de cures han estat invisibilitats perquè son tasques que han fet les nostres mares i iaies i no han estat remunerades econòmicament. Quan en realitat sense aquestes tasques, és impossible el funcionament de l’economia tal i com el coneixem. El treball de cures a l’Estat espanyol supera el 40% del PIB.
Per tant, el feminisme no renega de la maternitat sinó que la posa en el centre, però si que pretén transformar-la i deslligar-la dels valors tradicionals que fins ara hem tingut influïts pel patriarcat i el capitalisme.
P. Com compagines la teua vida com a mare treballadora amb l’activisme al Col·lectiu 8M?
R. Ací cal parlar de la corresponsabilitat, és important que existisca en la parella, que existisca eixe temps compartit de cures amb el pare o l’altre progenitor/a de les criatures que ens permeta, a banda del temps que dediquem a la part laboral, disposar d’un espai propi, d’autocura. Jo dins d’aquest espai propi, en guarde un per a poder col·laborar amb el col·lectiu. Fer-ho és un espai d’autocura, trobar-me amb altres dones i aprendre d’elles. [La veu es trenca d’emoció]. M’emocione quan parle d’elles perquè les admire. Veure com estes dones des dels llocs on estaven, siguen associacions de barri o sindicats, han estat reivindicant el paper de les dones a les nostres comarques. El poder estar en elles i aprendre d’elles per a mi és el més gran.
P. Quins son els reptes del feminisme respecte a la maternitat?
R. El principal repte del feminisme en quant a maternitat és aconseguir una plena corresponsabilitat. Actualment han augmentat els permisos per naixement, de manera que abdós progenitors o progenitores gaudeixen de 2 setmanes de manera simultània i d’altres 17 setmanes que poden ser simultànies o no. Una de les reivindicacions és que aquestes 17 setmanes no puguen ser simultànies perquè sinó es fomenta el rol de ‘pare ajudador’. Si no són transferibles, els pares participen de manera corresponsable en la criança i es normalitza que les cures i la capacitat de cuidar la tenen tant homes com dones. Per altra banda, les dones disminueixen la càrrega mental, cosa que fa que millore la salut física i emocional de les mares, i molt important, no posen en risc el seu lloc de treball a l’estar equiparats els permisos.
P. Hi ha un replantejament de qui som com a dones quan s’és mare, apareix també el replantejament feminista al ser mare?
R. Abans de ser mare ja em considerava feminista perquè veia que hi havia desigualtats entre homes i dones i havíem de continuar demanant drets, però sí que al ser mare vaig vore més agreujades eixes diferències per les pròpies experiències. Per una banda, a nivell laboral, sí que vaig sentir pressions i a nivell individual del dia a dia, vas veient com s’esperen de tu determinades coses i no s’esperen d’altres. S’espera que acomplisques el paper de supermare que tot ho controla i tot ho du endavant, i se’t qüestiona quan dones també prioritat a la part laboral. Sentim tanta pressió que moltes vegades ens autoimposem els rols que la societat espera que exercim.
Quan som mares ens trobem amb situacions discriminatòries com els acomiadaments per embaràs, la dificultat per conciliar, el deixar de treballar o reduir la jornada laboral per poder tindre cura de les criatures, la càrrega quasi exclusiva de la criança... Tot açò ho hem patit la gran majoria de les dones i tot i que no parlen de feminisme, les dones sí que ho han viscut com a situacions injustes i per tant sí que hi ha un replantejament feminista.
P. La maternitat fa evident desigualtats invisibles: càrregues mentals, organització dels afers a casa i a la família, major assistència a les reunions de l’escola de mares que de pares, major participació a AMPAs, etc. Què es pot fer des de casa per reconstruir tot un sistema social i estructural que s’ha transmès d’una generació a altra?
R. Jo diria que la base és la corresponsabilitat. Si parlem de parelles heterosexuals que és on més desigualtat hi ha, que homes i dones s’encarreguen al 50% de totes de tasques domèstiques i de cures de la xicalla. La parella hem de ser un equip, i si al treball, tu tingueres un company que treballara a un 20% mentre tu treballes a un 80%, segur que li diries alguna cosa, en aquest cas s’ha de fer el mateix. S’ha de manifestar com una desigualtat i injustícia. En el meu cas personal, amb la meua parella ens vam repartir els dies, uns dies ell s’encarrega de fer dinars, sopars i de les criatures i altres dies ho faig jo. Això ens permet als dos tindre espais per dedicar-los a allò que volem, anar a xarrades, quedar amb amistats o practicar esport. Hi ha moltes maneres d’organitzar-se i cada família, cada nucli familiar ha de vore quines son les formes que millor els funcionen amb les limitacions que tenim quan estem criant.
També des de fora de casa necessitem que les polítiques tinguen en compte tots els períodes vitals, que ens ajuden en permisos, flexibilitat laboral, etc. que no es quede sols en casa perquè ens passa a tota la gent que estem criant.
P. Hi ha qüestions biològiques en el fet que una mare haja de sostindré als fills més que un pare? Com diferenciem el que és biològic i cobreix una necessitat cerebral d’un filla o filla del que és una creença social ferma i transmesa?
R. Homes i dones tenim diferencies biològiques i per això les dones podem donar de mamar o parir i els homes no. Més enllà d’aquesta diferència, tota la resta, ho podem fer per igual des del moment zero; canvi de bolquers, menjars, passejos al parc, visites a pediatria, etc.
En quant a la creença social ferma i transmesa és el que anomenem estereotips de gènere i el que fan es simplificar i imposar com hem de ser o actuar o sentir-nos les dones i com ho han de fer els homes. I en la maternitat s’espera que siguem nosaltres les cuidadores i sostenidores del o la bebé i que ells facen més tasques de protecció o aportació econòmica. Els estereotips anem integrant-los a través la societat, pel·lícules, dibuixos, música.. Des del feminisme es vol trencar en estos estereotips que no ens va bé ni a homes ni a dones. Per exemple, ells no poden expressar emocions.
P. Què podem aportar les dones a un món bèl·lic? Com transmetem als nostres fills i filles uns valors feministes?
R. Des del patriarcat i des del món capitalista, només importen els beneficis i les xifres, s’ha deshumanitzat les persones i no importa el número de morts. Des del feminisme es posa la vida en el centre, la vida té molt més valor i seriem incapaces de permetre tot el que s’està produint a nivell de tantíssimes guerres per benefici propi.
Pel que fa a la segona pregunta, valors feministes son valors d’igualtat. Conversar amb els nostres fills i filles, oferir-los tot tipus de jocs, qüestionar i fer que qüestionen els estereotips que van trobant-se en el seu dia a dia; rosa-blau, princeses i herois, cuidadores i aportadors de l’economia, elecció d’estudis segregats per sexe... És a dir, ajudar a que des de ben menuts i menudes puguen posar-se les ulleres violeta i puguen veure desigualtats per a que no les incorporen de manera normalitzada. El nostre exemple amb les nostres actituds i accions, serà el que els guiarà cap a la igualtat. Accions menudes en llocs menuts, fent menudes coses, poden canviar el món.