Joan Gadea es marca un monòleg impressionant en Matant el temps. Des dels records de les seues veïnes, als de sa mare, l'actor es vesteix d'ell mateix per parlar...de la seua mateixa vida. Reflexions gens recarregades sobre el sentit de l'existència. Per Marta Rosella Gisbert
Joan Gadea es marca un monòleg impressionant en Matant el temps. Des dels records de les seues veïnes, als de sa mare, l'actor es vesteix d'ell mateix per parlar...de la seua mateixa vida. Reflexions gens recarregades sobre el sentit de l'existència.
Durant l'obra podem veure els diferents membres de La Dependent, qui signa Matant el temps, destacant l'aparició de Joanfra Rozalén en el seu millor i autèntic paper: el seu. Tot és tan real i interactiu, com si algú hagués ficat el zoom al màxim per, també, ficar els nassos en aquesta trama.
I és que, des d'un primer moment, Gadea ens llança totes les vísceres a la cara: des del seu cor, en moments més emotius (amb l'edulcorant controlat, com la seua dosi diària de paracetamols), fins deixar-nos sense quasi aire en els pulmons, amb els moments d'intriga i suspens, estil Norman Bates, en l'escena de Conxita. Brillant, brillants.
Feia dies que Matant el temps havia esgotat les localitats al Principal. Amb les estrenes absolutes de La Dependent a la Mostra d'Alcoi sempre sol passar el mateix, ja ho es diu. Joan Gadea juga entre l'humor provincià i la grandesa del seu enorme bagatge com a actor, que esclata en aquesta aparent paradoxa, com si fos una ironia. El moment en què s'engoleix Marc Aureli va estar, és i serà irrepetible. Sense oblidar un perfecte accent anglés.
Bé, tal vegada ell preferiria dir que és escocés, estil Sean Connery, el seu doble, o ell el seu. Ja no ho podríem dir cert.