Memòria Històrica 5ª

La Segona República va començar el seu caminar amb tots els components necessaris i adequats -aparentment- per abordar democràticament la nova situació. Entre les forces polítiques majoritàries que governaven hi havia un desig inqüestionable disposat a iniciar un bon paquet de canvis a una societat molt endarrerida. La realitat ens ha fet veure que al mig de tanta esperança i alegria general, no hi havia ningú totalment satisfet; uns perquè veien retallades les virtuts del model de vida tradicional que creien millor i únic. Altres per la intransigència que hi havia en sectors de la societat que no es resignaven a perdre privilegis i l'hegemonia en la direcció de la «seva» societat.

Els missatges que ens mostra la diferent premsa durant el període constituent és preocupant. Ens fa veure que cadascú mirava la República sota el criteri de traure profit als seus interessos. Els havia unit un interés comú per tombar una monarquia amortitzada i corrupta. Ara, el sistema republicà donava tantes possibilitats com interessos hi havien en tots i cadascú. Mentre uns afirmaven que la Republicà podia defensar interessos conservadors, altres consideraven que la República podia controlar els mitjans de producció a favor dels sindicats de classe. A més, el moviment obrer de la CNT, no confiava en el nou règim pel seu caràcter burges. Per altra banda, l’Església, els monàrquics i els creients, sobretot en el món rural, mai no van acceptar el resultat de les eleccions perquè van veure enfonsada el seu modus vivendi. Des del primer moment es van dedicar a oposar-se radicalment amb l’ajuda del poder mediàtic que controlaven. Això fa pensar que el ventall d’entitats polítiques i sindicals acolliren la República com un tren que conduiria cadascú a la seva particular destinació. Al mig de tot açò quedaven els -i les- «paries de la terra» que no enteníem molt be de què anava tot; sabíem, això si, on volien anar, però no sabien el camí concret per arribar. Encara hi havia un altre sector molt perillós, les entitats ultra reaccionàries que usaven les llibertats democràtiques per enderrocar una República en un període constituent que mereixia, almenys, respecte.

Abordar els problemes socials, polítics i religiosos que tenia la societat i que cadascú els entenia a la seva manera, havia de ser vertaderament complicat. Especialment equilibrar les desigualtats socials i econòmiques que estaven fora del control de l’Estat. He de citar també l’oposició que hi havia en l’aparell majoritari de l’Església que va optar per beneir l’oposició reaccionària i donar-li suport. Tema que caldrà tractar especialment.

Si hagués d’assenyalar alguna particularitat de la societat que va heretar la República el 1931, jo diria  l’analfabetisme, les llibertats fonamentals i les desigualtats socials i econòmiques. Temes inajornables que calia abordar prioritàriament.

En un d’aquests camps van començar a treballar de manera intensiva, al mig de molta oposició, l’equip d'Instrucció Pública amb un dels millors plans pedagògics que han hagut en la història de l’ensenyament. Un dels equips governatius més prestigiosos i millor reconeguts intel·lectualment d’aquell moment, es posaren a treballar al front del Ministeri d’Instrucció Pública programant una escola primària per a tots: laica, pública i gratuïta. Un pla que venia avalat per membres de la prestigiosa Institució Lliure d’Ensenyament i l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Destacar d’aquest ample projecte, les Missions Pedagògiques, l’Escola Enllumenada i l'Institut Social Obrer, aquest darrer no pogué posar-se em marxa fins 1936. Projectes ambiciosos que portava la formació i la cultura a llocs i sectors on mai no havia arribat. Per altra banda, el Parlament es va posar a treballar de manera intensa i democràtica en reformes socials i polítiques que poguessen acabar a mitjan i llarg termini amb aquella societat caduca. Una de les primeres disposicions que es van aprovar el 8 de maig de 1931 fou la igualtat de gènere, potser una de les desigualtats més destacades que hi havia aleshores. Això feia que les dones per primera volta en la història pogueren ocupar espais públics. A més, l'1 de setembre de 1931, el parlament va aprovar el sufragi universal per a les dones, convertint Espanya al nivell dels països més capdavanters d’Europa. Però a més, es va aprovar la llei del divorci, un espai on la dona sempre havia eixit perdent. També es va despenalitzar l'adulteri, una llei anacrònica especialment contra la dona. Altres lleis, com la separació de l’Església i l’Estat, on s'admetia, entre altres coses suspendre l’aportació econòmica a l’Estat, validar el matrimoni civil i registrar els nadons en noms fora del santoral romà.

Tot i que la constitució no obligava ningú a divorciar-se ni prohibia el casament canònic, els creients, els partits ultra conservadors i l’Església ho va entendre com un atac directe a la seva moral farisaica que imposaven sense admetre altra alternativa. És per això, que malgrat aquestes noves lleis, no arribaven a ser efectives i repercutia en el clima social de la gent que acusava al govern de feblesa. La premsa del primer període republicà manifesta clarament l’estira-i-arronsa de les diferents ideologies.

La mentalitat masclista i reaccionària no acceptava les noves lleis i no feia gens fàcil la convivència pacifica. Mai no es va acceptar el caràcter laic de l’Estat malgrat que tots tenien llibertat de practicar els costums religiosos de casaments, batejos, etc. Volien, per damunt de qualsevol acord parlamentari, que la societat havia d’estar estructurada sota el seu únic criteri. No van entendre la llibertat que s’obria a la societat d’un altra manera. Supose que era aquest clima el que algú va definir com les dues Espanyes.

Eixa transversalitat de postures que ens dugueren la Segona República, calia haver-la iniciada acceptant obertament el sistema democràtic, de negociar, de dialogar, d’obrir-se a les necessitats prioritàries, etc. Per altra banda, a una sector de la societat no va agradar la radicalitat que es va prendre contra l’Església i algunes institucions. Per un altre costat haurem d’admetre que generalment l’Església es va declarar enemiga innegociable de la República.

Com anirem veient.