Menottisme o bilardisme

El futbol està ple de frases fetes i tòpics que serveixen, bàsicament, per a canalitzar conversacions als bars i millorar la fluïdesa dels jugadors quan s'enfronten a les preguntes de la premsa esportiva. Una de les més conegudes és aquella que diu que "guanya sempre qui fa més gols que el contrari". Serà tota una obvietat, però encara hi ha gent que li costa entendre que els tres punts es donen amb independència dels gols que es marquen.

No fa falta ser massa entès per comprendre que hi ha moltes maneres de guanyar un encontre, i també que el resultat i l'estil emprat poder seguir camins divergents. Aquesta és una qüestió almenys tan antiga com el mateix concepte d'esport: si l'objectiu, la premissa bàsica, és clavar un gol més que els altres, com s'ha de fer? Quines estratègies són les més adients?

El futbol pot ser, al mateix temps, un intent de cultura i un espectacle banal que es creu cultural. El millor exemple el tenim a l'Argentina durant els anys 70 i 80. Parle de l'intens debat entre els menottistes -defensors d'un joc vistós i dinàmic- i els bilardistes, partidaris de l'eficàcia, el joc directe i, per damunt de tot, de la dictadura del resultat favorable. Si deixem de banda els -ismes o -istes, ens adonarem que els arguments són sempre els mateixos. Passava el mateix als anys 90 amb els partidaris de Johann Cruyff i de Javier Clemente, o ara mateix amb Mourinho i Guardiola / Tito Vilanova.

Un estil de joc pot convertir-se en una senya d'identitat, però introduir canvis és, sovint, sinònim de confusió i nerviosisme. Després de quatre jornades, l'Alcoyano encara no ha guanyat un partit, i fins i tot perd contra equips debutants en la categoria dels que no sabem quasi res. No es tracta de ser alarmistes, però no és ni de bon tros l'inici que molts imaginàvem. Un canvi de cicle porta al seu costat una bona dosi de paciència, però em sembla que aquesta s'acabarà prompte si els resultats no s'aproximen al bon joc desplegat. Si acceptem l'existència de les dos corrents esmentades, els Bilardo, Clemente, Mourinho o Benigno Sánchez (per posar un exemple proper) tenen un lleuger avantatge en aquesta partida d'escacs: el resultat, siga com siga, encara depèn dels gols.

Precisament, eixe és el principal problema: l'encert cara a la porteria contrària. Un gol en tres partits de lliga -o tres en quatre encontres, si contem el la Copa- no és un bon bagatge ofensiu. Supose que, si no es soluciona aquest inconvenient, s'alçaran veus reclamant menys tocs al centre de camp i més furia, garra y moral, com diu el nostre himne. No és moment d'avançar esdeveniments, però no m'agradaria que una idea atractiva morira per la dependència als (bons) resultats.