Mercé Hernandis, experta en Salut Mental Perinatal: “Les famílies aprenen a viure amb l’absència del bebè i amb el temps, el dolor es va transformant, però no s’oblida”

Quan el cor d’un fill o filla, nascut o no, deixa de batre, el de la mare es travessat per un dolor immens i profund que no sempre és sostingut per l’entorn. Quan un bebè mor durant la gestació o al poc de nàixer, mai serà oblidat i per aquest motiu commemorar el Dia de la Mort Gestacional, Perinatal i Neonatal, que té lloc cada 15 d’octubre, pren una importància vital, especialment per als qui a la seua ànima portaran tatuat el nom del que no va poder viure tot el que estava previst. Alcoi acull un acte aquesta vesprada a les 19h al Parc de la Glorieta en homenatge a totes les famílies que han hagut d’acomiadar-se dels seus bebès massa prompte.

Mercé Hernandis Épila és Psicòloga General sanitària especialitzada en Salut Mental Perinatal i acompanya al centre Mimamallona a famílies que transiten un dol que fins ara ha estat silenciat. Hernandis parla de xoc traumàtic i de la necessitat de validar l’existència del bebè sense intentar silenciar el dolor.

Pregunta. Què senten les famílies i les dones en concret quan hi ha una pèrdua gestacional, perinatal o neonatal?

Resposta. Quan hi ha una pèrdua cada persona reacciona d’una forma diferent, el que és comú és el dolor devastador que es sent, així com la tristesa, frustració, etc. La mare i eixa família s’estaven preparant per rebre una vida i quan la gestació s’interromp es produeix un xoc traumàtic on cos i ment es troben en un buit. A nivell emocional solen coexistir la incomprensió, la solitud,(la societat no reconeix la criatura, ni la pèrdua) culpabilitat (que ha fallat, que he fet malament) i a més a més es trenquen les expectatives que existien davant eixa nova criatura, tot allò que s’estava construint com a família  s’esfondra.

P. Hi ha consol possible?

R. No hi ha consol, encara que si és important validar, sostenir i acompanyar per part de familiars, amics i professionals. El vertader consol no ve de minimitzar allò que es sent o trobar solucions, sinó de validar l’existència d’eixe bebè i el dret a plorar-lo, sense judici, amb respecte i donant el temps que cadascuna necessita.

Allò que fem i diguem en eixos primers moments generarà un impacte en la persona i per això hem de cuidar-ho molt.

P. Quines frases hauriem d'evitar si parlem de l'entorn més o menys pròxim?

R. Moltes vegades s’utilitzen frases per tal “d’animar” a eixa dona o família, però lluny d’açò, el que rep la mare és que el seu bebè no valia res, i poc a poc fa que s’aïlle més per no sentir un entorn segur. Frases que ens allunyen són: “eres jove, ja voràs com prompte en tens un altre”, “això és perquè no tocava”, “la naturalesa és sàvia” , “estaves de poques setmanes, millor així que no li has agafat molta estima”, “almenys saps que et pots quedar embarassada”.

 I és molt més senzill que tot açò: podem seure al costat, no dir res, donar una abraçada, estar presents, o inclòs dir “no se que dir-te, però estic ací amb tu”.

P. Per què és important transitar el dol?

R. Perquè és una forma sana d’integrar allò que està passant. Silenciar, evitar o mirar cap a altre costat no fa que desaparega el dolor, sinó que l’agreuja. Un dol no integrat acaba eixint en forma d’ansietat, depressió i diverses dificultats. Per tot açò també és important l’acompanyament de professionals, quan eixe dolor s’està convertint en sofriment o no podem sostindré allò que sentim, buscar ajuda ens permet mirar-lo de front, amb cura i respecte i sobretot oferint l’espai que necessita cada dona.

Per transitat el dol és necessari donar-se permís per poder viure les emocions que van sorgint cada moment, escoltar-les, posar-los nom i integrar-les en la nostra vivència. Evidentment és dur i complicat, té moments molt intensos, que moltes vegades volem evitar, però hem de poder visibilitzar aquests processos per sentir que estem juntes, que estem acompanyades i que ens podem entendre.

P. Per què és important commemorar el dia del dol perinatal amb actes com l'organitzat a Alcoi?

R. Perquè allò que no es nombra, pareix que no existeix. Durant molts anys aquestes pèrdues han suposat un tabú i per tant volem visibilitzar que existeixen, per posar nom i sentir-nos acompanyades.

 Aquests actes tenen un poder terapèutic enorme, mostrant que les famílies no estan soles, que el seu dolor és real i compartit. També perquè d’aquesta forma fem a la societat mirar de front una realitat que existeix i que necessita més empatia i millores als protocols sanitaris.

P. Què ocorre quan després d'una pèrdua torna a haver un embaràs? Com acompanyar aquest fet?

R. Sol ocórrer una mescla d’emocions i molta ambivalència. D’una banda, l’alegria d’un nou embaràs, i d’altra banda molta por perquè es puga tornar a repetir.

En consulta acompanyem a les mares o la família respectant el temps que necessiten, oferint l’espai per poder expressar aquestes emocions, validant-les, intentant diferenciar i separar les identitats dels bebés (cadascú té el seu lloc), oferir eines de regulació corporal i afavorir el vincle amb la nova criatura que està gestant.

P. S'oblida al llarg de la vida aquesta pèrdua?

R. Mai. L’objectiu de la teràpia no és l’oblit, és la integració. Aquest bebè forma part de la teua vida i de la teua experiència. Les famílies aprenen a viure amb l’absència i amb el temps, el dolor es va transformant, però no s’oblida. Una forma d’integrar-lo és donar-li un lloc d’amor, reconèixer-lo i recordar-lo.