Només per a gegants

Així, aquest text que hui redacte no és altra cosa que un homenatge a tots aquells que persegueixen els seus somnis, que treballen sense descans de manera disciplinada, que lluiten contracorrent i que, a la fi, veuen com eixe esforç mag?anim desprén una recompensa ben merescuda.

 

En primer lloc, i de manera cronològica, necessite enaltir la figura d’un gran amic, Mauro Camáñez Catalá. Només els que el coneixem tenim constància de l’abrumadora perseverança que ha manifestat al llarg d’un grapat d’anys amb la fi d’assolir l’objectiu somniat: arribar a ser Sergent de les nostres festes. Anys de dedicació, d’assajos, d’aprendre fil per randa tots els pasdobles, d’involucrar la seua gent en la fita, de viure la festa com ningú, de formar part de la junta de la filà... tot un conglomerat d’accions que ha dut a terme de forma humil i silenciosa que han desembocat en un premi anhelat. De fet, quan més difícil i competència tenia, va ser l’hora de l’èxit. L’enhorabona!

 

En segon lloc, també vull retre homenatge a totes aquelles persones que un dia qualsevol veuen enderrocar-se el món en què viuen quan se’ls diagnostica una malaltia terrible que amenaça en destruir-los tard o d’hora. La meua total admiració recau en eixos éssers combatius, bel·licosos i disconformes que fan front extraordinàriament, i fins a les últimes conseqüències, a tots els embats a què són sotmesos de manera atzarosa: càncer, insuficiència renal, alzheimer, deformacions físiques, amputacions... En fi, el llistat seria enorme. Doncs bé, l’exemplaritat amb què tots ells han encarat la malaltia, i per consegüent, la mort, és envejable. Tots els anys, mesos, dies, hores i minuts que aconsegueixen viure celebrant dinars, viatjant o simplement acompanyant els seus, són batalles guanyades al turment que els deparen les desgraciades malalties. Podrà guanyar-los. O tal vegada, no, guanyen ells. Ara bé, cal ser valent i lluitar.

 

Poseu-vos en la següent situació: d’on trauríeu les forces si alguna vegada aneu al metge perquè us han fet una revisió, veuen «alguna coseta i estranya» i en uns dies us fan aquest diagnòstic categòric: -no hi ha solució per al que tens. Doncs bé, he pogut comprovar els últims anys que la gent que m’envolta sol ser valenta: Isabel-Clara Simó ens oferí un exemple d’enteresa davant la desconeguda ELA i, darrerament, uns grans amics i familiars s’han encarat amb el monstruós càncer de manera virulenta. Comportaments totalment alliçonadors.

 

I tanque aquest escrit apologètic lligant aspectes quotidians que m’envolten amb altres fets reals que han estat documentats en un llibre i que vaig poder rellegir la setmana passada. Com veureu, he titulat l’article amb el nom del llibre que faig referència: Només per a gegants, de l’editorial Amsterdam. Es tracta d’una recreació erudita de la vida de Jordi Magraner, un zoòleg de renom internacional nascut a Casablanca i de família valenciana, que va portar al màxim extrem la persecució dels seus somnis. Un home que ho va deixar tot per traslladar-se a l’Himàlaia amb un únic objectiu: investigar i confirmar l’existència del Yeti (o home de les neus), així com d’altres homínids, els quals arrosseguen una aura de misteri i secretisme filtrats per certs governs d’aquests territoris muntanyencs. Era la seua passió, la flama que el mantenia viu. Magraner fou un home molt peculiar, carismàtic, amb dràstics mecanismes de persuació, però molt eficient i constant. La terrible coincidència que precipità el seu degollament i, per tant, assassinat encara sense resoldre completament, fou que topà amb els talibans i l’acusació que van vessar sobre ell de manera despietada: ser un espia que simulava estar boig.

 

Allò que veritablement em va enlluernar fou que aquesta història, narrada per Gabi Martínez documentada in situ al Pakistan, era el reflex d’un individu, Jordi Magraner, que només tenia set d’investigació, de documentació i de curiositat malaltissa. Ell estava convençut que el Yeti existia i, per tant, tard o d’hora es toparia amb ell. L’Himàlaia esdevindria el paradís, però també l’infern més dolorós. Però, amb tot, compliria els seus somnis. Això és el que veritablement importa!