Ontinyent necessita de la Festa més que mai

No tinc massa punteria per endevinar les edats de les persones, però jo diria que no en tenien més de vint-i-cinc. I són festeres, dones i independents. I entre que escoltava la conversa i pensava en les festes, me’n vaig adonar de la importància que te la Festa en la nostra vida. Mireu per on, desprès de vint-i-dos anys vivint la festa, em va donar en aquell moment per adonar-me’n.
Per molt que intente evitar-ho, aquest any qualsevol cosa extraordinària de la que parle està lligada, abans o desprès amb la economia. I no es per a menys, clar ho tinc. La ciutat d’Ontinyent es troba dins d’una profunda recessió econòmica que a penes està deixant-li alè per a respirar. Les fàbriques estan tancant les seues portes i parant màquines que porten treballant al llarg de dècades. Alguns comerços han tingut que baixar la persiana quan la situació aplegava als límits. La gent al carrer tan sols te paraules de desànim per a transmetre. I podria continuar enumerant una darrere d’un altra totes les coses que estan passant al nostre voltant a conseqüència de la crisi. Però avui, després d’adornar-me de la importància de la festa, el meu missatge és clar: el poble d’Ontinyent necessita la festa més que mai. No em tracteu de boja, estimats amics. Tracteu-me de romàntica i d’enamorada del positivisme.

Deixem que la llum dels carrers, l’olor de la pólvora, les gel·labes netes, les cares pintades de negre i de colors que es barregen amb la suor, el sabor del cacau, de la cervesa de litre, de l’adob i el blanc i negre, s’apoderen de la nostra vida encara que siga tan sols per una setmana. Donem-li a la Festa el lloc que li correspon i deixem a una banda els rebuts, la hisenda i els mals somnis. Feu-ho per vosaltres, per la família, pels amics, per Ontinyent. Pel que més vos agrade. Però feu-ho. Deixem que la festa entre en les nostres cases i ens porte dins d’un món ple de màgia on tan sols valen els somriures.

Ara es presenten davant de nosaltres uns dies on Ontinyent tremola d’emoció, on els més menuts estrenen per primera vegada els seus barrets rojos. Dies en els que els iaios s’armen de valor per alçar-se del llit i veure desfilar al seu net en el dia de l’Entrà, en les Dianes. Moments on podem veure a dones i homes córrer per capturar una instantània de la seua parella amb el traje de gala. Amics que es retroben després d’un any sense veure’s. Ara és moment d’engalanar-se amb rellotges de plàstic de colors i polseres de neó als nostres braços. És moment de festa, de la nostra Festa que aquest any la necessitem més que mai. No demanem excessos de diners, ni mesures que cap de nosaltres pot assumir. L’única cosa que tenim que intentar fer és gaudir.

Perdoneu l’atreviment però tan sols tinc ganes de veure com la gent del meu estimat poble somriu i es plena de vida. Per que estic convençuda de que la Festa de Moros i Cristians ens beneficia a tots, anime a Ontinyent a que ens mostre tot l’esplendor que posseeix sense por a decebre, que de segur no ho farà. Apartem les cares llargues per setembre, que ja tindrem temps.
Si algú de vostès m’escolta, ja em contarà com ha sigut la festa de moros i cristians d’aquest 2011. A mi, de segur que em trobaran gaudint-la. 

OLGA PLA
periodista

Més informació
Aquest article format part del suplement especial d'ARAMULTIMÈDIA amb motiu de les festes d'Ontinyent de 2011