Paral·lelismes

Un diumenge qualsevol del mes de gener de 2005 em trobe a Bocairent amb la família, preparant la tradicional torrada de Sant Antoni. És migdia quan comença l'Alacant-Alcoyano, un partit vital contra el líder del grup III de la Segona B. L'Alcoyano està enmig d'una mala ratxa i, després de les dues hores de rigor, amb les xulles quasi fetes, el transistor repeteix una vegada més el resultat: 6-0. A l'Alcoyano li han clavat sis gols, han expulsat Maestro i el porter suplent, Aliaga, s'ha lesionat. Per si això no fóra prou, es confirma que l'equip torna a posicions de descens.

La setmana següent hi hagué un enfrontament clau al Collao contra la Vila Joiosa, i només recorde que va ser una vesprada particularment freda. Bé, i que vam guanyar. Amb l'ajut, una vegada més, de l'enciclopèdia del C.D. Alcoyano, he pogut saber que eixa victòria va ser per 3-0. Malauradament, no tinc més dades a l'abast sobre l'assistència de públic, però supose que hi hauria una bona entrada.

Si tornem al moment actual, es podria dir que existeixen certes coincidències entre l'hivern de 2005 i el de 2012, i no només per les respectives expulsions de Maestro. En ambdues temporades l'equip acabava de muntar de categoria i els inicis foren prometedors a la seua manera. Supose que els lectors recordaran una victòria al Rico Pérez contra l'Hèrcules per 1 a 3. Eixe inesperat triomf pot equivaldre al 2-0 que l'Alcoyano endossà al totpoderós Deportivo de La Corunya fa només uns mesos. Els dos partits representaren moments àlgids que ràpidament es transformaren en una caiguda lliure més o menys pronunciada, fins arribar a un aparent punt de no retorn.

No és el mateix sobreviure a la categoria de bronze que a la Segona A, però almenys psicològicament, podem servir-nos de la experiència passada. Ara que ho pense, potser no siga el millor exemple per David Porras i el seu futur, ja que Pepe Aroca, tot i guanyar contra la Vila, va ser destituït unes jornades després.

El partit d'aquest diumenge contra el Cartagena esdevé clau per les aspiracions alcoianistes per mantindre la categoria, però no és tracta només d'això, perquè al cap i a la fi alguns de nosaltres no trencarem el carnet si l'equip retorna a l'infern. L'encontre és, en sí mateix, una oportunitat perquè l'afició deixe de banda els egoismes i estiga amb l'equip incondicionalment; tanmateix, els jugadors han de demostrar que es mereixen jugar en una lliga professional, i que poden fer front a qualsevol adversitat.

L'entrenador, per la seua banda, deu fer un pas endavant i fer veure, als que qüestionen la seua capacitació, que no està a la banqueta per un colp de sort.

Com aquell dia contra la Vila, m'agradaria recordar en el futur que un 11 de març de 2012 es canvià la dinàmica negativa i que afició i equip es retrobaren de nou. Al·licients i paral·lelismes hi ha per donar i triar, i això que no he dit res de cert partit de play-off al Collao fa quasi tres anys.

GUILLERMO J. PÉREZ