El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Article d'opinió de Dani Aguilera, Veí d'Ontinyent

Dani Aguilera

Parlem de Cine

El promès és deute. Vaig dir que en parlaríem de cinema i de cinema anem a parlar. Com de senzill és veure en l'actualitat una pel·lícula, veritat? Només cal fer un clic al nostre ordinador o fins i tot al nostre televisor per tindre infinitat de pel·lícules al nostre abast.

I dóna realment el mateix que siga pràcticament una estrena com alguna pel·lícula muda d'eixes que es filmaven a les primeres dècades del segle XX, d'aquelles que duraven més de tres hores, potser pensant que no es filmarien moltes més en aquella època. Tot ho tenim a l'abast de forma molt pràctica. Potser també siga eixa facilitat el que li ha llevat eixe especial encant a les sales de cine. I és clar, la pandèmia molt, molt, doncs tampoc ha ajudat. No obstant això, la cartellera continua estant ací i no ens resulta difícil fixar-se en ella. Encara atrau. Que es perda un poc l'encant, no significa que l'essència no continue present.
Quan fa uns anys van començar a enderrocar la pantalla del Cine Torrefiel a Ontinyent vaig mantenir una conversa amb un company de l'escola que em vaig trobar prop d'allí. El primer que em va dir va ser molt clarificador; "Yé, estan tombant el cine verano". Doncs si, li vaig dir. I clar, la maquinària del temps al cervell es va posar en marxa de seguida. I pensant en les innumerables vegades que hi havia anat a aquell cine amb la família o els amics a veure pel·lícules a la fresca mentre ens menjàvem un entrepà per a sopar allí mateix.

Em va vindre al cap que a l'única cabina de projecció a la qual he entrat en la meua vida va ser precisament en eixe cine. I allí estava jo, mirant aquella màquina bocabadat igual que Totó, l'entranyable xiquet protagonista de "Cinema Paradiso", que només somiava i somiava poder treballar allí. Ara tinc la sensació que en eixos moments era un privilegiat.
I ja que hem començat a parlar de sales de cines, continuem. Recordem el Lux, inaugurat al setembre de l'any 1956 amb quasi mil butaques a punt d'ocupar per presenciar "La Tunica Sagrada" en Cinemascop i "so estèreo". Quasi res. Del Lux recorde aquelles maratons de cine de quan era menut. Pel·lícules i pel·lícules sense parar. Vint-i-quatre hores de cinema de tota mena, per a tots els públics en un principi i que anava augmentant l'autorització de l'edat a mesura que avançaven les hores. Tot un espectacle per als més aficionats que gaudien d'estar allí asseguts hores i hores. I clar, al cine hi ha qui ha anat a veure la pel·lícula, per suposat que si, hi ha qui ha anat a festejar, hi ha qui ha anat a dormir i hi ha qui ha somniat directament en ser el protagonista de la història. A la fi un poc de tot perquè una sala de cine sempre ha donat per a molt.
I per acabar el recorregut de l'Ontinyent cinematogràfic que jo recorde, ahí teníem el Palafox i el Lara, les dues sales de cine més modernes que hi havia, les dues amb unes característiques pròpies molt especials, ja que al primer anaves a les altures, ja que havies de pujar unes escales per accedir a la sala mentre que al segon era justament el contrari. El Palafox va ser la primera sala de cine a la qual vaig entrar per veure una pel·lícula. Hi ha qui m'ha preguntat alguna vegada com pot ser que recorde la primera vegada que hi vaig anar al cine. És que, clar, veure una pel·lícula on uns científics van per Nova York caçant fantasmes amb unes armes de protons viatjant en un cotxe que sembla més una nau espacial no és una cosa que es puga oblidar tan senzill. ¿Sabeu de quina pel·lícula parle?
Resulta curiós. Del que hem parlat fins ara ja no queda res. I és sols una xicoteta mostra. Els que van per davant de mi ho hauran notat més encara. Com he comentat anteriorment queda l'essència de poder gaudir d'una pel·lícula en la pantalla gran. Eixa no ha desaparegut. Per això potser siga anomenat el Sèptim art. Perquè encara té el poder d'atracció que hi tenia en les èpoques en què la societat tenia el cine, i poc més.

 "Cuando alguien me pregunta a que escuela de cine he ido yo respondo; no fui a ninguna escuela de cine, solo fui al cine." Paraula de Tarantino. No cal dir res més.

  • Un passeig per les sales de cinema d'Ontinyent