El divendres 31 de maig, com a activitat paral·lela però inclosa a la XXIV Mostra de Teatre, Alcoi va acollir el concert de Moises Olcina Quartet, amenitzat per la formació Little Black lindy hop dance, un grup d'inquiets idènticament diferents que buscaven trobar, precisament, aquell que diferencia, i disfrutar-lo en comú. La Cafeteria del Casablanca es va convertir tímidament en el mític Savoy Ballroom (Harlem, New York), revivint l'agudesa dels afroamericans dels anys vint i trenta.
He utilitzat l'adverbi "tímidament" per dir alguna cosa, sent honesta. Perquè la nit de l'off de la mostra els vergonyosos no tenien cabuda. De fet, més que un "off", va ser un "turn on", un esclat de peus bojos buscant i trobant el seu espai.
La festa, com a tota bona explosió, va començar suaument, amb temes que incitaven als allí asseguts -de moment- amb soul, jazz. Moises Olcina Quartet (Jacobo Blanes, Moisés Olcina, Javier Blanquer i René Dossin -aquest últim ja va tocar amb els inicis del lindy hop a Barcelona, un xicotet grup que ballava a una estació lliure de ferrocarrils, fa trenta anys-) es va deixar portar, gràcies en bona part a la veu femenina de la composició, qui aparegué de sobte: Sofia Molto.
I de sobte, subito, un canvi al ritme fa aparèixer una parella formada per dos xiques, que seran les primeres en trencar el gel i començar a desafiar la física, al fer tremolar fins i tot el terra. Les seguiran la resta del grup: Àngels, Jordi, Silvia, Paco, Rafael, Elena, Pilar, Rafa, Jorge, Zahira, María, Carmina, Almudena i jo mateixa, sense oblidar aquells que no van poder acudir.
Una d'elles és la "culpable" de tot aquest sambori. Es diu Elisabet Monllor, i és pura dinamita. Fa una mescla de tècnica i passió diga de veure en directe. Ja saben que m'agrada exagerar una mica, però aquest text es queda curt en comparació a la sensació de ballar amb aquesta professora