El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Article d'opinió de Sara Mejías, secretària d'Igualtat del PSPV-PSOE d'Alcoi

Sara Mejías

Prioritzem la salut mental

Fa uns dies, amb motiu del 8 de març, escrivia sobre la importància del nostre vot respecte a la llibertat i els drets de les dones. Comentava que en…

Fa uns dies, amb motiu del 8 de març, escrivia sobre la importància del nostre vot respecte a la llibertat i els drets de les dones. Comentava que ens anava la vida en la seua defensa, en la lluita constant contra els estereotips de gènere que pretenen limitar el creixement personal i professional de les dones, en les dificultats per ocupar posicions de poder, en la pobresa i l’exclusió social, en la precarització i la violència masclista com també, en la càrrega mental: en la depressió i l’ansietat, en qualsevol trastorn de salut mental.

I tant que ens va la vida en la necessitat de defensar i protegir des de lo públic la salut mental. Perquè ens trobem davant d’un problema seriós, molt seriós de país. Davant una realitat tràgica que revelen les dades: el suïcidi en Espanya és la primera causa de mort externa. Sense oblidar l’alt percentatge de consum d’ansiolítics i antidepressius i inclús els problemes d’accés a la salut en funció de la renda que afecten sobretot a les zones més vulnerables de la societat i que a més, són els que pateixen més la desigualtat davant el mercat laboral, l’estat de benestar, els serveis públics, la distribució de la renda o davant l’accés a l’educació. 

Així que sí, també ens va la vida en això i hem d’afrontar aquest gran repte l’abans possible, abordar de forma decidida aquesta problemàtica que fa molt temps que amagada. Hem de passar del silenci al debat, i del debat a l’acció. Perquè la depressió és una qüestió de política, no un fracàs personal aïllat en el caràcter de cadascú o del guió diari del nostre dia a dia. També és política i la salut mental deu ser un pilar fonamental de la nostra sanitat pública. Cal conscienciar a la ciutadania. Cal trencar certs tabús que estan assentats en la societat, perquè una societat forta és la que està més cohesionada, la que no exclou, la que integra. És crucial no estigmatitzar els trastorns mentals com signe de debilitat dels qui els patim i visualitzar-los, fent exemple de valentia i coratge. Perquè ens tirem tota la vida creient que les bales et xiulen al teu voltant i que a tu, mai et donen, però et dona, perquè ningú està a resguard d’ells. 

Creieu que açò és de hui m’alce i baixe del món? No. Açò es va macerant a poc a poc, dia rere dia. I simplement calles, reprimeixes el teu malestar emocional i segueixes amb la teua vida sense donar-te compte del mal que estàs fent-te a tu mateixa i inclús als teus. Per què saps que no et trobes bé, però realment no saps què et passa. Confons la realitat, no saps conduir les situacions, i continues callant tots aquells sentiments i emocions que segurament estan convertint en ‘papilla’ gran part del teu cervell. I ve la decepció amb tu. La sensació de no fer o no ser mai suficient. La culpabilitat i que ja mai ningú es fiarà de tu. No estar a l’altura o no encaixar. Les inseguretats i les pors. La tristesa i la soledat. La vergonya. La incomprensió. El no saber qui eres. El sofriment etern i sentir-te buida i morta per dins. Tot dol, tot et costa: respirar, parlar, viure. 

I aquesta barreja és com una estalactita, gota a gota que va caient constantment fins que al final arrebossa i sense cap motiu aparent, no pots més. I acabes declarant-te en guerra, contra la teua ment i el teu cos; contra la teua família i també contra els teus amics (si és que arribat aquest punt et queda algú) i sents que no pots demanar que et recolzen o et comprenguen i et trenques. I cada vegada que passa, la cosa va complicant-se perquè el teu cervell aprén i no podràs dominar-lo del tot, perquè construeix cada vegada murs més alts i forts, no saps codificar allò que està passant, els teus sentiments cap a les persones són diferents o no estan, i tornes a l’infern, a una ruptura dels llaços emocionals i a un aïllament social profund.

I el temps passa i l’únic que penses és en reconstruir-te quan abans i això és un treball esgotador i també dolorós. Hauràs d’esforçar-te, molt. I una de les sensacions més dures en aquest procés és la de sentir que, per molt que tu t’esforces no remuntes, i la gent creu que en realitat no estàs esforçant-te. Però cadascú té el seu ritme i les seues circumstàncies, ni millors ni pitjors, les seues. De manera que es necessita temps, espai i calma per assolir i acceptar allò que ha passat. Es necessita professionals que t’acompanyen en aquest camí, d’arribar a l’arrel d’aquesta desregulació emocional què tal ve determinada per situacions viscudes complexes o traumàtiques al llarg del nostre desenvolupament o dificultats amb la vinculació d’apego que ens afecten a les nostres relacions i que no hem sigut capaços de processar ni transformar. 

Així doncs, arribat aquest punt del partit el que és important és que has d’entendre que es tracta de tu. No és fàcil. Cal aprofitar les ‘vies d’escape’, al meu cas, l’esport i la feina per anar remuntant. Anar desfent els nusos del cervell amb paraules, amb honestedat i escoltant-te de veritat. Reaprenent a veure el món des de zero, a reconéixer, conduir i controlar les emocions i sentiments. Conviure amb les veus i ser vertaderament conscients. Aprendre a verbalitzar les nostres mogudes, inclús a pesar que mai estaràs segur de si van a entendre’t; a relacionar-te amb els altres d’una manera més segura utilitzant les ferramentes i les estratègies que t’ofereixen els professionals, no perquè et deixe de passar, sinó per a quan et passe ho portes bé i pugues gaudir de la vida d’una manera més sana emocionalment. Que tot té solució i tirar la tovallola no és una opció de vida, i els que hem fet alguna marató ho sabem, perquè preparar-la és un camí de perseverança i obstacles per superar com ho és la mateixa vida.

Així que sí, la salut mental és política i tenim un greu problema de país. Hem de fer l’esforç com a societat de començar a deixar la imatge social estigmatitzada d’aquest tema, deixar també les etiquetes i començar a escoltar, però a escoltar bé i canviar l’actitud. A vegades oblidem que el món en el qual estem no és el mateix per a tots. I sí, cal polititzar les coses, perquè té causes i té solucions i les dades ens ho demostren. Perquè aquesta desigualtat és insostenible, és injusta i psicològicament insuportable. Ens va la vida en això.