Psicopaties i converses íntimes

Fa mesos i anys que els mitjans de desinformació ens serveixen diàriament amb una hemorràgia d'alegria i bon humor. Últimament em criden molt l'atenció notícies com: demanen 7 anys de presó per tocar el piano i un o dos indults per furtar uns quants milionets. I com que l'objectiu de tot és riure i viure, sembla que anem pel bon camí.

M'encanta la definició que dóna el diccionari de psicopatia: és una anomalia psíquica que, a pesar de la integritat de les funcions perceptives i mentals, altera patològicament la conducta social de l'individu que la pateix. I m'encanta perquè encaixa perfectament a l'hora de definir les nostres societats: pareixen normals, però estan moooooooooooolt malaltes.

Perquè se n'ix de tota lògica. Són coses que no m'entren en el cap. No m'entra en el cap que la situació s'haja degenerat fins al punt que puga jutjar-se una condemna de presó a algú per tocar el piano, o que te'n caiguen 2 per tirar-li un pastís a la cara a una lladre i a la lladre la deixen en llibertat. I comence a pensar que no són les elits les que amb la seua tirania imposen este sistema ridículament injust i desequilibrat. Són(Som) els White Collar** els qui, davant la por de perdre la miqueta que encara tenen(im), sustenten(em) i paralitzen(em) esta societat psicòpata. Per què psicòpata? No sé si heu vist ja l'anunci de la Loteria de Nadal... (enllace una de les paròdies... crec que l'única persona que ha aconseguit vore sencer l'original encara està en la UCI).

I sí; no negue (afirme) que la funció del sistema és exagerar en algunes coses (presó de 7 anys per tocar el piano) i no donar-li la més mínima importància a unes altres (robo 7 millones y me río en tu puta cara). És a dir, institucionalitzar l'administració de la por (el pròxim pots ser tu si no et comportes i faig una llei per poder-te pegar d'hòsties tranquil·lament) i donar-li aspecte de legalitat a la pràctica sistemàtica i generalitzada del nepotisme des de les esferes del poder. Però "¿y si hay una guerra y no va nadie?". De veritat estem tan acovardits? Tan difícil és rebel·lar-se contra el poder i plantar-li cara?***.

Coses com el mite de la Transición Española, els tarats que encara campen a l'exèrcit, els tarats de la política, la oligarquia de les multinacionals en general i de farmacèutiques com l'alemanya Grünenthal****; que paguen mal i tard per la cagada de la Talidomida, o la faixa social que suposa la Generació T(errible)... es conjuguen de manera terrorífica en un país on, a més, tot s'arregla en les converses íntimes*****; les que no són públiques ni conegudes.

Germán Llorca
Mirades d'ARA

** El sociòleg nord-americà Wright C. Mills definia com a White Collar la classe mitjana dels EEUU: "l'estil de vida urbà els ha sobrepassat, els ha llevat tot el pensament independent i els ha convertit en autòmats, oprimits però feliços. Viuen alienats en un món que són incapaços d'afectar o canviar". De què em sona açò?
*** Una de les coses que més m'ha impressionat últimament és el reportatge El juego de la muerte. És la recreació des d'una perspectiva mediàtica de l'experiment de 1963 del psicòleg nord-americà Stanley Milgram on posava a prova la (in)capacitat de les persones per a "rebel·lar-se contra l'autoritat". Mataríeu a algú per diners? No esteu tan segurs de la vostra resposta i mireu el documental, que paga la pena.
**** Profètica ironia: quan he mirat d'enllaçar la web corporativa de la farmacèutica, he vist que en primera plana posen: "Grünenthal: Compañía farmacéutica líder en dolor". Sí, però pel que no pagaran mai prou.
***** Per això, el problema de la brossa de Madrid, Ana Botella l'hauria d'haver resolt en un pis-pas! No debades dorm en el mateix llit que el Faro de Occidente... o potser li donaria la solució en català i no ho va pillar...