El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Article d'opinió de Francesc Jover,

Francesc Jover

Puntualitzem la Memòria

No soc el més indicat per intentar fer unes reflexions sobre tot el que s’ha escrit d’aquest tema que entenem com «memòria històrica i democràtica». …

No soc el més indicat per intentar fer unes reflexions sobre tot el que s’ha escrit d’aquest tema que entenem com «memòria històrica i democràtica». Seria molt interessant i oportú que algú -o alguns- més preparats obriren un debat sobre com s’hauria de renovar o si hi hauríem de mamprendre nous  camins. El punt de vista d’una persona és limitat i crec que sempre és higiènic compartir dubtes i fer propostes encara que no siguen totalment encertades. Com aquella expressió valenciana, soc del parer: «entre tots ho farem tot»

Diuen els que ho entenen, que la Guerra Civil espanyola va crear més publicacions que cap altre esdeveniment contemporani. Jo no ho se, però el moviment memorialista que últimament està creixent, no sap d’on tirar mà de tanta cosa com hi ha escrita i visualitzada. A més, davant d’un mercat que sembla inesgotable. Cada volta són més amples les aportacions que es fan, més serioses i crec que més al marge de conceptes ideològics. Al cap i a la fi, estic convençut que l'exercici polític es fa en altres llocs. El que fem ací -independentment siga o no política- és simplement adquirir coneixements històrics del que realment va passar i compartir-los amb qui vulga per omplir el buit de desmemòria. A part, clar està, de restaurar la dignitat i posar cara a tot un sector d’homes i dones del bàndol que estava silenciat.

Les publicacions que s’han fet d’aquest tema són de diferents tipus: assaig, novel·la històrica, paquets d'històries locals o generals on s’intenta constatar fets ocorreguts durant diferents etapes del segle XX: especialment la 2ª República i el franquisme. El que es va publicar durant la dictadura franquista, té la particularitat d’haver passat per una fèrria censura que hi havia basada exclusivament en l’autopropaganda que elogiava al règim. No es publicava cap text que s’atrevira a posar en dubte que Franco ens va salvar de la barbàrie. En el tard-franquisme començaren historiadors anglosaxons a contar-nos els fets des d’un altre angle molt més versemblant. Un fet que podia haver provocat a les universitats començar a fer treballs més rigorosos, des del punt de vista memorístic. Tot açò, malgrat estar tancades les fonts arxivístiques a pany i clau.

Encara que anava apareixent aquesta perspectiva històrica, no arribava molt més enllà del campus universitari, però si sembla que va provocar nous treballs que alguns historiadors els denominaren «revisionistes». A més, sembla que no va ser molt nombrosa i sense el nivell rigorós que el tema requeria.

Com si fos una reacció al revisionisme, a partir dels anys huitanta, fou quan diferents joves professors i estudiants de geografia i història començaren a fer treballs que obriren una nova etapa. Aparegueren tesis doctorals i nasqueren diferents entitats a les universitats dedicades a aquest tema monogràfic. Més avant, arribaren les noves lleis de memòria democràtica i l’aparició com a bolets d'associacions memorialistes ocupant un espai que havia estat buit durant massa dècades.

A la darrera dècada del segle XX, els primers escrits que es feren reivindicant eixe buit memorialístic, sembla que no pretenia altra cosa que, a colzades, obrir-se pas a la desmemòria. Els més conscients que s’havien callat durant el franquisme i transició, farts d’eixe silenci que havia hagut cap a les víctimes franquistes, és dedicaren en cos i ànima a traure-les de l’oblid i traent-les al carrer. Un corrent que encara està plena de vida.

Potser aquella corrent haja caigut en el defecte de mostrar un cert victimisme. Defecte que solament es justifica per l’intent de contrarestar les llargues dècades que el franquisme ens mostrava les seves víctimes com a úniques. Foren molts anys, massa anys, que no hi havia hagut més víctimes que les que feu la República.

Per altra banda podria ser, que el reconeixement que feia el franquisme a les seves víctimes no fos tot el sincer com volien fer-nos creure. Vull dir, que foren utilitzades miserablement com a matèria de propaganda a un règim sense arguments ètics que el sostingués. Un règim com el feixista, no es manté més que amb pistoles i amb el suport de fortes partides per a propaganda. Recordeu la frase de Miguel de Unamuno al paranimf de la Universitat de Salamanca davant la cúpula de militars feixistes: «vencereu però no convencereu». Frase que va provocar aquella bestiesa de Millán-Astrai dient: «muera la inteligencia». El franquisme va obtindre el poder -i el va mantindre- per la força. A més, fent especials maquillatges publicitaris i utilitzant subtils eufemismes manipuladors.

Recordant aquella teoria del pèndul en la història valenciana que parlava el professor Joan Reglà: «acció reacció», acabaré comentant l’aparició d’una nova faceta memorialista que ha aparegut als mitjans d’informació: les víctimes de la repressió de la zona republicana. Una faceta que s’havia d’haver fet molt abans per rectificar l’error feixista de com havia usat i abusat d’aquelles víctimes. Per què cal deixar ben clar que totes les persones que han patit repressió per motius ideològics o religiosos tenen el mateix valor. No és la primera volta que ho dic ni serà la última. Però crec que aquest fet obri noves perspectives i dimensions a la memòria democràtica. Per això els donem la benvinguda. Perquè, és així com podrà veure’s i entendre’s des de un nou angle, com el franquisme va manipular i tergiversar la història.

Clar que aquesta nova corrent caldria fer, o s’haurà fet ja, una introducció que deixe constància d’aquella propaganda barata que va fer el  feixisme durant la dictadura. L’ètica i fidelitat a la higiene històrica o exigís. Els castellans dirien: «fer borron y cuenta nueva». No trobe altre camí amb millors garanties de pau i convivència que el reconeixement dels errors; si hi han hagut. Cal contar els fets com van ser, no a l’estil feixista com s’havia fet.

A més a més, hi han punts fonamentals que són adherents al sentit comú i cauen pel seu pes. Cal diferenciar els valors d’un règim democràtic al costat d’un altre dictatorial. La bonhomia d’un i la de l’altre. Els errors que fan les dictadures es converteixen en malifetes, perquè venen d’un sistema totalment rebutjable. Els errors de les democràcies són corregides per les urnes. Crec que quan s’expliquen determinats fets de la història caldria tindre present sempre aquest principi.