La persona passa de dirigir cada moviment a acompanyar el procés i facilitar que l'animal desenvolupe les seues pròpies estratègies.
L’educadora canina Silvia García destaca els beneficis de les activitats de rastreig per estimular la capacitat de decisió dels animals i ajudar-los a afrontar situacions noves.
L’olfacte és molt més que un sentit per als gossos: és una de les principals vies que tenen per interpretar el món que els envolta. Per això, permetre’ls olorar durant els passejos i oferir-los activitats que estimulen aquesta capacitat pot tindre un paper important en el seu benestar.
Una necessitat que adquireix especial rellevància en una província com Alacant, on hi ha més de 387.000 gossos inscrits en el Registre Informàtic Valencià d'Identificació Animal (RIVIA), concretament l’Ajuntament d’Alcoi té 5.919 gossos inscrits al municipi.
A diferència de les persones, els gossos obtenen una gran quantitat d'informació a través de les olors. Identifiquen altres animals, interpreten rastres i descobreixen què ha passat en un espai determinat. Per aquest motiu, les parades constants durant un passeig no són necessàriament una distracció, sinó una part essencial de la seua manera d'explorar i relacionar-se amb l'entorn.
Així ho explica Silvia García, educadora canina a Banyeres de Mariola, especialitzada en humantrailing, que recorda que l'olfacte té una funció fonamental per a la supervivència dels animals. Segons assenyala, aquesta capacitat els proporciona informació que passa desapercebuda per als humans i els ajuda a interpretar diferents situacions.
Per a García, entendre aquest comportament implica deixar de considerar l'exploració com una activitat secundària. No es tracta d'obligar els animals a olorar ni de transformar cada passeig en un exercici d'entrenament, sinó de respectar una conducta natural que forma part de les seues necessitats.
Entre les activitats que permeten estimular aquesta capacitat es troba l'humantrailing, una modalitat basada en el rastreig de persones a partir d'una mostra de la seua olor. El gos rep una peça de roba de la persona que ha de localitzar i, seguint aquesta referència olfactiva, inicia la busca fins a trobar-la.
Tanmateix, l'interés d'aquesta pràctica no es limita a aconseguir el seu objectiu. Durant el recorregut, l'animal ha d'interpretar el rastre, valorar diferents alternatives i prendre decisions per continuar avançant. Els encreuaments i les variacions en el recorregut es converteixen així en situacions que ha de resoldre per iniciativa pròpia.
El paper de l'humà consisteix a proporcionar-li suport quan ho necessita, però també a deixar-li marge perquè puga trobar les seues pròpies solucions. D'aquesta manera, el treball de rastreig ofereix oportunitats per practicar la gestió de la frustració i afrontar reptes de dificultat variable.
L'educadora ha observat que alguns dels gossos amb els quals treballa, després de diversos mesos de pràctica, aconsegueixen respondre d'una altra manera davant de les dificultats. Animals que inicialment es bloquejaven davant de situacions senzilles poden arribar a explorar alternatives i afrontar reptes més complexos.
Aquests canvis també poden apreciar-se en situacions quotidianes, com ara quan s'acosten altres gossos o persones. Segons García, alguns animals comencen a mostrar més capacitat per valorar què està passant i decidir com actuar.
Això no implica, però, que l'humantrailing siga una solució universal als problemes emocionals o de comportament. Cada gos té unes característiques, unes experiències i uns ritmes d'aprenentatge diferents.
El paper de les persones que els acompanyen
El treball olfactiu també pot modificar la manera com els humans es relacionen amb els seus animals. Aprendre a donar-los espai durant la busca permet observar millor els seus senyals, respectar els seus temps i entendre quan necessiten ajuda.
Aquesta actitud evita anticipar-se constantment a les seues decisions i afavoreix una experiència en què el gos té més protagonisme. La persona passa de dirigir cada moviment a acompanyar el procés i facilitar que l'animal desenvolupe les seues pròpies estratègies.
En aquest sentit, el benestar caní no depén únicament de la quantitat d'exercici físic que realitzen ni de com arriben de cansats a casa. També cal tindre en compte les oportunitats que tenen per expressar comportaments naturals, explorar i participar activament en el seu entorn.
Per això, García defensa que les activitats olfactives s'han d'adaptar a les necessitats de cada animal i evitar que es convertisquen en una exigència afegida. En l'humantrailing, la prioritat és el procés d'aprenentatge, la capacitat de decisió i la recuperació del gos després de l'activitat, no aconseguir que cada vegada estiga més activat.