Qui cuida aquells que ens cuiden a nosaltres?

El iaio cuida els nets. Una dona cuida el iaio. L’Estat cuida les persones amb menys recursos. Les infermeres cuiden els malalts. Els bombers cuiden els ciutadans. Tothom cuida algú. No em digueu que no. Com, si no, sobreviu el peixet que teniu a casa? No obstant això, la veritable qüestió arriba quan ens preguntem qui cuida les persones que ens cuiden?

Al voltant d’aquesta pregunta gira la comèdia “Canviarem bolquers segons el BOE”, de Contrahecho Producciones, escrita i dirigida per Patrícia Pardo. La història (més aviat una sàtira) s’inicia en un hospital públic on la infermera en cap se les enginya per a treballar el mínim possible –“jo no canvie bolquers”/“espere que (el pacient) mora en altre torn” i perletes similars– i dona consells a la nova infermera. Atenció, consells no per a fer millor la feina, sinó per a no cansar-se massa en l’exercici de la seua tasca diària. 

Al mateix temps, Claudi (el protagonista de l’obra que, a més a més, comparteix nom i cognom amb l’actor que l’interpreta: Claudi Ferrer), un ancià de vora huitanta anys, acaba d’ingressar en aquest mateix hospital per una caiguda estúpida que, no obstant això, marca “el principi de la fi”. La caiguda no ha estat greu i sembla que es recuperarà prompte, però el vertader calvari l’espera quan li donen l’alta i haja de tornar a sa casa. 

En aquesta primera part, l’autora fa una crítica ferotge del sistema sanitari espanyol (bé, en cap moment situa geogràficament l’obra, però... sabem comptar dos més dos), marcat per les retallades governamentals, els recursos precaris o la desídia de bona part dels treballadors, així com el classisme imperant: “el meu home no és un advocat com la resta, és un advocat de veritat”. Una crítica social que és senya d’identitat de Contrahecho Producciones: amb “Segarem ortigues amb els tacons” (2017) posava de cop i volta el món de la prostitució; mentre que amb “Delírium” (2019) centrava el focus en les addiccions. Tot amanit amb l’humor de l’absurd tan característic. 

Un cop a casa, el fill de Claudi (Alberto Baño) i la seua dona (Sílvia Valero) no se’n fien que aquest puga viure a soles –tampoc poden (i no volen) fer-se’n càrrec de les seues cures– així que contracten Adeline (Pilu Fontán), una cuidadora (dona, és clar!) que s’acaba guanyat l’afecte de l’ancià (“m’escolta com si li importara”). La relació es fa tan estreta que, fins i tot, Claudi decideix canviar el seu testament per a cedir-li una de les seues propietats, provocant una onada d’indignació entre els familiars. 

El paper d’Adeline, coneguda com “la dona de veu aguda”, mereix especial atenció. Sempre que apareix en escena ho fa amb el rostre cobert per algun objecte que correspon a la seua tasca diària: una aspiradora, una planta, la bossa amb la compra, plats, roba... en un intent de representar visualment la deshumanització a la qual es troben condemnades totes elles (i empre el femení perquè, siguem sincers, el 99% dels cuidadors són dones; i encara faig curt). 

Tanmateix, el fill de Claudi s’ha proposat soterrar en vida son pare. No només li exigeix que li cedisca ara, que encara és viu, totes les seues propietats per tal de pagar menys impostos; sinó que li prohibeix apuntar-se a un programa televisiu on pretén lligar. “Els vells encara vos podeu enamorar?”, exclama, incrèdul. Això sí, continua confiant en son pare perquè cuide (més ben dit, li lleve de damunt) els nets durant unes hores. 

Ningú és un sant en aquesta comèdia, molt menys la nora de Claudi, qui manté un estira-i-arronsa diari amb una sense llar que li demana “un euro” per a comprar llet als seus fills. Aquesta, ronyosa, sempre té alguna excusa: “No porte solt”/“Si et done un euro i no t’ensenyen a pescar, no servirà de res”/ “Jo no soc la responsable de la teua situació”. Les dues escenes en què es desenvolupa aquest conflicte (que arriba a altes cotes de violència) són, possiblement, les millors de l’obra. Tal vegada perquè la trama principal (un ancià a qui els seus fills li prohibeixen fer de tot i del qual se’n volen aprofitar) ha estat massa cultivada en teatre, literatura o cinema: el còmic “Arrugues” de Paco Roca, el teatre “Què fem de la mare?” de Ximo Llorens; o els films “Contes de Tòquio” (1953) de Yasujiro Ozu, “Amor” (2012) de Michael Haneke, “Falling” (2020) de Viggo Mortensen o “El pare” (2020) de Florian Zeller, entre altres. Això sí, cal reconéixer que aquest tema, ple d'espines, sempre se sol tractar amb un bon drama o tragèdia, mentre que ací es fa amb rialles i humor negre. I això sempre és d'agrair.

De fet, a banda d’aquesta subtrama, també se’ns presenta una altra en la qual una xiqueta té un accident minúscul amb una bicicleta i sa mare, alterada, decideix telefonar als bombers, lligant-se un d’ells. Un esquetx brillant, que és la millor representació de la mala llet de l’autora, que es llança a la jugular de tots nosaltres perquè, admetem-ho, tota l’obra és un gran espill que, com deia Valle-Inclán, deforma la realitat. La nostra realitat i a nosaltres mateix. 

Cal aclarir que per l’escenari es passegen dos bombers, dos runners, dues infermeres, una malalta, Claudi, el seu fill i la nora, una xiqueta i sa mare, Adeline...  Però només hi ha “disponibles” quatre actors que, amb una gran soltesa i eficiència, aconsegueixen metamorfosar-se d’un a altre sense cap problema, siga amb un exagerat canvi de vestuari o amb modificacions físiques i vocals realment meritòries. 

El guió, en general, està esguitat de referències actuals –intents d’evadir els impostos de successió, l’herència universal, la situació precària de l’habitatge, reivindicació dels drets de dependència, apujar o abaixar els impostos, la necessitat d’una motxilla d’emergències, les places limitades i les condicions lamentables en què es troben les residències per a ancians–, un risc per a qualsevol obra d’humor. Aquest, juntament amb el terror, són possiblement els dos gèneres que més prompte passen de moda si ancoren els fonaments en un present que prompte esdevindrà passat. Tot i això, per sort (més aviat per desgràcia) tots aquests temes han estat, estan i continuaran estant d’actualitat unes quantes dècades més. Espere que no siguen segles. 

El punt negatiu d’aquesta comèdia de l’absurd són els constants parlaments o soliloquis que, ara un i després altre personatge, etziben al públic reivindicant els drets humans, el treball de les persones que ens cuiden o criticant els polítics i les persones que se n’aprofiten. No sol ser bona idea verbalitzar el missatge que vol transmetre una història, sobretot si el públic (que, per descomptat, no és estúpid) ho ha copsat perfectament gràcies als magnífics diàlegs i a les situacions que planteja l’obra de manera natural i narrativament lògica.