Rafael Such Santamaría (Piló): Dignitat, memòria i justícia per a un heroi de Muro

Natural de Muro d’Alcoi, fogoner de professió a Papereres Reunides, militant i cofundador del PSOE de Muro d’Alcoi, nebot de Juan de Dios Ortiz Such, fundador de l’Agrupació Socialista d’Alcoi, i nomenat Fiscal Municipal en març de 1937 pel Jutjat Municipal, Rafael Such Santamaría va viure un dels períodes més difícils i tràgics de la història d’Espanya. Però, enmig de la Guerra Civil i de l’odi que dividia famílies i pobles, va decidir actuar amb humanitat.

Hui, el Ministeri ha reconegut oficialment la seua condició de víctima de la repressió franquista mitjançant la Declaració de Reconeixement i Reparació Personal prevista en la Llei de Memòria Democràtica.

Però per a la nostra família, i per a moltes persones que coneixen la seua història, Rafael Such Santamaría representa també alguna cosa més: la dignitat d’un home que, fins i tot enmig de la guerra i la barbàrie, va triar protegir vides, salvar patrimoni i actuar amb consciència i humanitat.

Sant Roc, imatge contemporània

Rafael Such Santamaría era pare de Vicente Tomás Mogino, assassinat al camp de concentració de Mauthausen, camp de concentració de l’Alemanya nazi, i cunyat de Salvador Mogino Pascual, assassinat a Bou Arfa, camp de treball i concentració al nord d’Àfrica durant l’exili republicà. La tragèdia i la repressió marcaren profundament la seua família.

Els qui el varen conéixer i les històries que han arribat fins hui expliquen que Rafael no va utilitzar el seu càrrec per perseguir ningú. Al contrari: va protegir persones de dreta i va salvar la seua cunyada, Sor Elodia de Maria, en un moment en què ajudar una religiosa podia costar la vida.

Rafael Such Santamaria, amb els seus fills varen salvar una imatge de Sant Roc i els rajolets ceràmics de Sant Cosme i Sant Damià, una de les úniques imatges religioses d’aquell temps que encara es conserven a Muro . Hui continua guardada a la casa familiar, la casa de Sant Roc, convertida ja no sols en un símbol religiós, sinó també en un testimoni silenciós d’aquells dies.

Sant Cosme i Sant Damià imatge de 1991 per José Mª Segura Martí

També va cobrir durant anys a la casa familiar els rajolets ceràmics de Sant Cosme i Sant Damià (S.XVIII), peces antigues vinculades a la devoció popular i al patrimoni històric de Muro d’Alcoi. Malauradament, foren robats temps després (1987).

La casa de Sant Roc es convertí així, durant dècades, en un espai de memòria i preservació patrimonial, gràcies a la voluntat de Rafael Such Santamaría de salvar imatges i objectes religiosos enmig de la destrucció i la guerra.

La seua actitud va quedar demostrada encara més quan va dimitir com a alcalde en produir-se l’atac a l’església. No estava disposat a avalar la destrucció ni la violència. Esta informació ha arribat fins a hui gràcies al testimoni oral transmés per Juan Mogino Rodrigo “Moixino”, que així m´ho va contar.

Però després de la guerra arribà la repressió franquista. Rafael fou empresonat, enviat al Camp  de Concentració d’Oliver i posteriorment tancat a la Presó Provincial Hospital del Generalísimo. Del seu pas per la presó es conserva encara un cançoner escrit durant el seu empresonament, testimoni humà d’aquells anys de sofriment, resistència i esperança. Hui, este cançoner forma part del patrimoni històric conservat gràcies a la cessió realitzada per la família al nou Museu de Patrimoni Industrial i Història del Campus UPV-Alcoi (MUPIH).

Cançoner per a presos de la Presó. Actual edifici Viaducte UPV. Arxiu familiar.

Finalment fou condemnat pel règim franquista a tres anys i un dia de presó. Tot i haver sigut Fiscal Municipal i militant socialista, no fou afusellat, entre altres motius, perquè constava fins i tot en els informes repressius franquistes que havia protegit persones de dreta, amagat una religiosa a sa casa i salvat una imatge religiosa durant la guerra, Sant Roc amb els seus fills (Vicente Tomás Mogino, Rafael Such Mogino, Julia Such Mogino i Amparo Such Mogino).

Carta de Sor Elodia a Rafael. Arxiu familiar.

Queridísimos hermanos, recibí la vuestra alegrándome muchísimo por las noticias que me habéis dado; no esperaba menos, pues como yo había dicho, que estuviera tranquilo, que no le pasaría nada; eso son las palabras que me contestó el señor juez a la que le escribí yo, y gracias a Dios todo ha salido bien. Te doy la más grata enhorabuena, Rafael; bien sabes que te quiero y he sufrido mucho en esos momentos, así que demos gracias.

Sor Elodia de Maria Alzira, 22 Octubre 1941.

En un últim acte de dignitat i de justícia cap a Vicente Tomás Mogino i cap a la seua dona, després de quasi vint anys sense saber res d’ell (des de 1940 fins que en 1958 la família va conéixer finalment la veritat sobre la seua mort a Gusen (Mauthausen) el 6 de gener de 1942), el funcionari del Registre Civil va deixar un gest deliberat de rebel·lia silenciosa: col·locà els segells oficials capgirats en la certificació expedida el 1964, en un gest que inevitablement recorda el retrat invertit de Felip V conservat a Xàtiva com a símbol de memòria i resistència en plena dictadura franquista.

Certificat de defunció de Vicente

Ara, dècades després, l’Estat espanyol ha reconegut oficialment aquella injustícia mitjançant la Declaració de Reconeixement i Reparació Personal prevista en la Llei de Memòria Democràtica. La seua condemna ha sigut declarada il·legítima i nul·la.

Este reconeixement no canvia el sofriment viscut, però sí recupera una cosa fonamental: la dignitat i el bon nom d’una persona que va intentar mantindre la humanitat enmig de la barbàrie. La història de Rafael Such Santamaría recorda que, fins i tot en els temps més foscos, hi ha persones capaces d’actuar amb consciència, valentia i respecte pels altres, pensaren com pensaren.

I això és, precisament, el que definix un heroi.

Declaración de Reconocimiento y Reparación Personal expedida por el Gobierno de España y, en su nombre, el Ministro de Política Territorial y Memoria Democrática

Tras el estudio de la solicitud número 523-552062 ha quedado acreditado que Don RAFAEL SUCH SANTAMARÍA padeció persecución por razones políticas e ideológicas durante la Dictadura franquista.

Natural y vecino de Muro de Alcoy (Alicante), de profesión fogonero, perteneció al PSOE. El 26 de marzo de 1937 el Juzgado Municipal de Muro de Alcoy (Alicante) propuso su nombramiento como Fiscal Municipal. El 19 de abril de 1939 ingresó en la cárcel de Alcoy acusado de auxilio a la rebelión, pasando al Campo de Concentración de Oliver de ese localidad. El 14 de marzo de 1940 quedó en prisión atenuada. El 7 de octubre de 1941 el Consejo de Guerra en la Plaza de Alicante, en la causa 6.601, le condenó a 3 años de prisión menor y accesorias de suspensión de todo cargo durante la condena.

VISTO que Don RAFAEL SUCH SANTAMARÍA tiene derecho al reconocimiento y a obtener la reparación moral y la recuperación de su memoria personal, familiar y colectiva, al estimarse que su circunstancia le hace ser considerado como “víctima” según lo contemplado en el artículo 3.1 de la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática.

VISTO lo dispuesto en el artículo 5 de la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática:

• Se declara ilegal e ilegítimo el tribunal que juzgó a Don RAFAEL SUCH SANTAMARÍA, así como los jurados y cualesquiera otros órganos penales o administrativos que, a partir del Golpe de Estado de 1936, se hubieran constituido para imponerle, por motivos políticos, ideológicos, de conciencia o creencia religiosa, condenas o sanciones de carácter personal, así como la ilegitimidad y nulidad de sus resoluciones.
• Se declara igualmente ilegítima y nula la condena, sanción o resolución, dictada contra Don RAFAEL SUCH SANTAMARÍA tanto judicial, como administrativa, producidas por razones políticas, ideológicas, de conciencia o creencia religiosa durante la Guerra de España o durante la dictadura posterior.

Orgullós de ser el seu besnet.

Joan Jordà Juan