Rebel·lar-se: com?

Sempre he cregut (o he volgut creure) que som les persones qui protagonitzem els canvis profunds en la Història (amb majúscula); eixos que tenen una dimensió i extensió intergeneracional. La nostra societat, encegada per les idees de la immediatesa, les eleccions cada 4 anys i una cultura visual iconorreica, es queda paralitzada davant decisions que l'afecten profundament i que no tenen una justificació raonada ni raonable. I no crec que això siga nou del tot: totes les societats han estat encegades per qui, d'una forma molt (o gens) ostensible, ha controlat la informació. Per això, també, l'obsessió dels poders de totes les èpoques, formes, colors i tamanys per dominar-la.

No diré que m'il·lusiona el moviment que, d'una forma molt tímida (encara que decidida) ha començat a dibuixar-se en la societat valenciana. Un moviment del que, directament o indirectament, formeu(m) part. I no diré que m'il·lusiona perquè (tot i que espere que de manera equivocada) pense que cal una suma de factors molt més ampla que no veig als moviments de protesta actuals. Ara bé, com diu la gent major, tota pedra fa marge i tot comença per l'1 i açò podria ser l'1 d'una cadena de fets interessants, d'eixos que canvien la Història.

No sé quina és la vostra opinió sobre el que està passant en el món (en el sentit més ample possible) ni sobre el que ens passa a casa (en el sentit més concret possible). Però són fets que estan íntimament relacionats i connectats. No sé ni tans sols si teniu una opinió formada al respecte, és a dir, sobre quines poden ser les possibles relacions i connexions ni si teniu ganes de construir-la (tindre una opinió formada sobre qualsevol cosa, per senzilla que parega, és el resultat d'una tasca dificilíssima). I tampoc no m'atrevisc a donar jo mateix una opinió.

Dimecres els i les estudiants universitaris i de secundària i universitaris van protagonitzar una vaga i una sèrie de manifestacions. En part motivada per les retallades i en part motivada per les més que qüestionables intervencions policials de les últimes setmanes. D'una manera que no sé explicar, en els darrers dies, el meu cervell ha estat establint vincles entre el que està passant actualment i els moviments estudiantils dels anys 50 i 60 del segle XX a Europa i els Estats Units. I és fascinant i asombrosa la capacitat de la Història de plagiar-se a ella mateixa. Potser no en la forma (que, de vegades, també), però sí en el fons. I m'han vingut al cap dos textos que vos recomane (és, com sempre, un suggeriment) que llegiu en algun moment del vostre pervindre: "The Port Huron Statement" (Tom Hayden) i "Democracy is in the Streets" (James Miller) - no sé si hi ha traduccions disponibles, però a la Internet podreu trobar molta informació al respecte.

Els dos llibres analitzen la història dels moviments d'estudiants (principalment nordamericans) dels anys 50 i 60. Els dos estan escrits per protagonistes d'aquells moments i espais històrics. I, independentment de la lectura que puguem fer des de l'any 2012 de les seues conseqüències "reals", els dos intenten explicar com aquelles generacions van saber recollir una determinada herència del pensament i van intentar (amb l'èxit que vulguem atribuir-los... això és un altre debat) construir amb ella una ferramenta transformadora, en positiu, de la realitat. Poden servir-vos d'inspiració, perquè gela la sang pensar que després de cinquanta/seixanta anys pràcticament res no haja canviat

Vivim en el temps sense espai i en l'espai sense temps. Seria bo que ens començàrem a plantejar la possibilitat de que tornaren a trobar-se.

Germán Llorca
Mirades d'ARA