Saps el que vull dir'?

‘Serpentines, confeti... castanyoles', d'Emilio Carbonell. Sainet costumista d'ambient fester i alcoià. Dels menys festers, la veritat (per allò de no eixir vestits de festers ni de centrar la trama en un succés moro-cristià), però divertida i amb els ingredients típics d'aquest gènere teatral. Intro, embolic i desenllaç. Tot bé, molt bé. Per trobar un 'però', els tòpics que són tan necessaris com prescindibles (però això són gustos personals). Ho dic pel tema de la sogra i dels fantasmes... ingredients tantes vegades emprats en la història dels sainets.

Agrad, i molt, el planter d'actors i actrius, regenerat en els últims anys, capaços de clavar-se molt, però que molt en els papers protagonistes i secundaris. Em permetran que destaque Andrea Juan, l'ama de la casa, sempre farta i cabrejada amb el seu home, Jovi Gonzàlez, que és el típic 'cinquantó' desastre que cada vegada que obri la boca o fa alguna cosa, la caga. Andrea és demolidora, la dona anfadà de tota la vida que reparteix a parts iguals la sensació de por i de rialla. Ho fa molt bé, la veritat. Com Jovi, com els xicons Adrián Martínez i Elena Vitoria (els fills), atemorits per la presència de "l'agüeli", Neus Agulló, que s'apareix després de morta i vestida de gitana.

Veure Neus Agulló baixant al 'ruedo', interpretant aquests papers és una sort per a l'espectador que l'ha vist lliurant grans batalles teatrals. Òscar Martínez imposta molt bé la veu, es meneja per l'escenari amb soltesa i es deixa dur en la seua interpretació. Es nota que està 'solt'. I clar, allò de la 'coletilla' del "saps que vull dir", al més pur estil 'imperio austrohúngaro' de Berlanga, li dona un toc còmic molt especial (se suposa que això és cosa de l'autor del sainet).

Tot està ben quadrat i organitzat, amb el moment àlgid de l'invocació a l'esperit de la iaia amb la veïna mèdium. Fins i tot les finestres de decoració que ens traslladen a l'avinguda del País Valencià ens claven en la situació.

Els secundaris són molt graciosos, el caragol i companya (Juan Andrés Peidro i Javier Pérez), uns operaris de la pintura totalment reconeixibles en l'espectre professional de la realitat més real.

Sí, la història no és per a tirar coets, però té els ingredients necessaris del sainet alcoià: un final imprevist difícil d'imaginar. I eixe final en forma audiovisual li dona encara més bon rollo al tema. Ah! I tot perfectament dirigit per Amparo Casabuena. Que conste en acta!

Avant!