Una conversa entre dos veïns, un d'ells jueu (o no), tanca la Mostra al Teatre Calderón. Marta Rosella Gisbert
'Ser-ho o no', raonament disjuntiu que exclou, per lògica, una de les dues proposicions. La filosofia de la lògica és, precisament, aquella vessant de la filosofia que tracta la justificació dels sistemes lògics. Hi ha una única veritat lògica? Direm més: quina necessitat tenim de descubrir-la i justificar així les nostres idees fixes? Segons l'Arnau Puig, el veí de Josep Maria Flotats, a 'Ser-ho o no', obra que ha tancat la temporada de la Mostra 2016 al Calderón i que s'ha estrenat a la Comunitat Valenciana, la necessitat és tan imperiosa com vital. El seu veí -ja hem dit, el magistralment histriònic Flotats- sembla ser jueu. La història gira entorn a una voluntat absurda del primer en què el segon justifique tota una sèrie d'estereotips sobre els jueus que va llegint, ell amb la seua dona, en Internet. Les veritats absolutes comencen a semblar força absurdes quan l'única 'constant' lògica és fer dubtar a l'altre. Aquesta és la tècnica d'en Flotats -qui és a més a més el director de l'obra-, quan enceta un seguit de respostes obertes davant les preguntes taxatives del seu veí curiós, que tindrà, curiosament, un curiós desenllaç. "Tu et comportaries com 'A'? Bé, tal vegada...o com B". Aquest desafiament a la qüestió plantejada exemplifica que no ha d'existir una correspondència directa entre el significat lògic de la connectiva i l'expressió lingüística. És a dir, entre el contingut i la forma. Entre sentir-se jueu realment i haver de tenir la necessitat de demostrar-ho. Una qüestió sense cap tipus de lògica. Un pot ser-ho i no, a la vegada, el que sigui? I tant. Sobretot quan li pregunten. 'Ser-ho o no', raonament disjuntiu que exclou, per lògica, una de les dues proposicions. O no.
Marta Rosella Gisbert