Setembre i la logística, una càrrega mental de dones

Porte ja uns anyets en açò de la maternitat i aquesta m’ha ensenyat moltes coses, però dues principalment. Primer, la maternitat és el bany d’humilitat més gran de la meua vida, perquè totes aquelles coses que mai hauries dit que faries, les acabes fent. I segon, perquè m’ha confrontat amb la realitat de com travessa la desigualtat cada cèl·lula del nostre organisme, inclús quan tens com a bandera el feminisme i fas tot el possible per la igualtat a casa.

Aquests dies bojos en què setembre ens revoluciona a tots per a tornar a les rutines o prerutines (per a mi, la rutina no arriba fins a octubre), comencen les reunions de l’escola, en grup, individuals, les compres de llibres i materials, la roba, les esportives, etc. I hi ha un fet que segueix produint-se cada setembre i que, en alguns casos, s’allarga tot l’any. Hi ha pares, en masculí, que no apareixen en escena. No vaja a ser que algú sàpia quina és la seua cara en vindre a una reunió de l’escola o a un aniversari d’un amiguet de classe de la seua filla o fill. Com si la seua tasca hagués acabat el dia que va nàixer o es limitara a ser suficient en estar una hora abans d'anar-se'n al llit o el cap de setmana...amb una presència a més, que de vegades implica un mòbil pel mig.

Ara, amb tota aquesta logística que hi ha per enllestir, veus dones en un 80 % o més... Depén dels entorns. Mares que veuen si les esportives s’han quedat o no xicotetes i cal comprar-ne de noves, mares que preveuen la roba que caldrà o els uniformes, mares que estampen els noms a les peces de roba perquè no es perden, mares que preparen els materials que reclamen a l’escola, mares que entren als nous grups de WhatsApp de l’aula, i un llarg etcètera. I això, que només sembla una tasca menor, és tota una tasca que desgasta energia i que podria estar repartida, fent equip amb la parella masculina (Parle de les famílies heteronormatives, que són les més nombroses i les que més repeteixen els patrons heretats d’èpoques passades).

Per no parlar del 'croquis' d’encaixar les extraescolars, els horaris, planificar qui porta i qui arreplega cada xiquet o xiqueta en cada moment, a qui s’autoritza i a qui no, els papers que cal omplir i decidir fins i tot l’hora d’eixida... Jo estic esgotada només de llegir-ho, no sé vosaltres. Perquè, clar, a banda d’aquesta tasca, continuen totes les altres: la faena que cadascuna té, els dinars o sopars que cal pensar, comprar, cuinar i congelar o deixar preparats, netejar la casa i fer la resta de faenes pròpies d’una casa on viuen diverses persones i/o animals.

I jo continue sorprenent-me cada setembre quan veig que les dones continuem sent majoritàries a les reunions, que les converses sobre horaris sempre estan en les nostres boques abans que en les d’ells, o que li preguntes a un pare quina mestra li ha tocat al fill i ni ho sap.

Així i tot, crec que alguna cosa està canviant, perquè mentre en les generacions passades cap pare o tan sols un o dos anaven a les reunions, ara les veus masculines cobren rellevància en alguns entorns. Veus més pares al parc parlant de logística al setembre, parlant de l'adaptació dels més menuts, alguns plantegen la necessitat de comprar roba o sabates sense que ho haja de fer la dona en primera instància, etc. I el que em sembla més bonic de tot és que molts d’ells no tenen referents previs i han aprés a fer-ho sols, per voluntat pròpia i lluita interna, perquè no oblideu que, encara que vulguem fer-ho diferent, de vegades el sistema en què hem crescut ens travessa les entranyes i fer canvis menuts és tota una deconstrucció interna.

Així que, pares i mares, vos convide a mirar com ho teniu muntat, a asseure-vos i parlar junts si alguna cosa es pot reequilibrar. Aquesta columna no vol ser una queixa, sinó més bé una crítica constructiva, perquè no oblideu tampoc que som model per als nostres fills i filles, i serà per a ells més fàcil fer allò que hagen vist fer. Queda encara molta tasca per fer i vist el retrocés en alguns escenaris, més valdrà que ens posem a treballar de valent des de la propia casa. La càrrega mental ha de ser compartida perque no potser que sempre siga la dona la que haja de carregar amb tot. No som super heroïnes. No podem amb tot.