Silvia i Patricia, mares: “Nosaltres som les dos mares gràcies a un donant, però el donant no és pare. Un pare és el que cria”

Silvia Nadal, la mamà,  i Patricia Maján, la mami, son mares d’un xiquet i una xiqueta, ambdues viuen a un entorn que accepta el seu model de família i asseguren portar una vida molt habitual, com qualsevol altre tipus de família. També afirmen no ser massa reivindicatives sinó viure el dia a dia amb la normalitat de qualsevol altra persona amb una estructura més comú i heteronormativa. Açò no significa que no creguen que hi ha que seguir reivindicant drets: “Hi ha que fer-ho perquè som un col·lectiu vulnerable o més bé vulnerabilitzat”, afirma Silvia.

A una conversa rodejada d’infància parlen dels comentaris que es troben: “Algunes persones pregunten qui fa de pare i qui de mare, però nosaltres som dos mares, els nostres fills existeixen gràcies a un donant, però el donant no és pare. Pare és el que cria”, argumenta Patricia. Al que Silvia afegeix: “Nosaltres agraïm molt a eixa persona que va donar eixe esperma perquè gràcies a ell, nosaltres hem pogut ser mares, però ell no és pare. Això és ciència. Ser pare és criar”. Els seus fills no han preguntat perquè no hi ha un pare i no ho han fet perquè viuen la diversitat com algo quotidià. Les dos tenen clar que la reproducció pot explicar-se des de la diversitat i la ciència.

A la parella li resulta curiós que els seus fills hagen rebut molts contes de diversitat com a regal, quan probablement, segons opinen, son els que menys ho necessiten perquè la viuen cada dia: “També et dic que hem notat un canvi del primer al segon fill. En el primer érem l’única família amb dos mares, amb la segona filla, ja s’hem trobat major diversitat de famílies”, explica Silvia. Els fills es lleven quatre anys i mig.

BUROCRÀCIA

Hi ha una qüestió millorable i son les qüestions burocràtiques, especialment en Educació i Sanitat. I és que segueix apareixent pare i mare, però evidentment la diversitat familiar és molt ampla i no s’arreplega. Patricia i Silvia conten l’anècdota de quan va nàixer el primer fill i van anar al registre: Patricia va gestar el primer fill i li van posar el primer cognom de Silvia. Fins ahí no va haver problema. Però al nàixer la segona filla, que havia estat gestada per Silvia, la cosa va requerir de major paciència, doncs els dos germans han de portar el mateix ordre de cognoms.  En canvi, en lo judicial, expliquen, el llenguatge emprat és molt més inclusiu.

En el dia a dia també observen millores en el llenguatge als grups o reunions de l’escola, es parla de pares i mares, però segons elles, “ara hi ha també iaios i iaies, o dos mares, o dos pares o mares solteres”, explica Patricia i afegeix: “No son reunions de pares i mares, son reunions de família. El mateix ocorre amb els grups de whatsapp, son de família no de pares i mares perquè també hi ha iaies”. I els sembla que quan elles alcen la veu per demanar eixa inclusió, siguen “pesades”, però com comenten, tampoc s’està incloent altres tipus de família.

LA INCLUSIÓ A L’ACTUALITAT

Hi ha un tema que els preocupa molt i és que els seus fills puguen tenir ferramentes i recursos per afrontar situacions que tal vegada altres xiquetes i xiquets, per pertànyer a famílies heteronormatives, no pateixen. Silvia narra la preocupació que sentia quan Patricia estava embarassada : “Em feia por que pel simple fet de jo voler ser mare, el meu fill hagués d’afrontar diferents situacions o preguntes, coses que jo no vull que visquen. Al final ells han nascut en una família que ja hi ha gent que no va a tolerar d’entrada”.

Patricia mostra preocupació també a l’actualitat: “A mi em fa més por cap on va la societat. A vore si ara legalment ja no se’ns reconeix com a família, com els expliques a estes criatures que ja no som família?”.

Una conversa que arreplega quotidianitat i por a situacions de futur incertes que es poden donar en una societat cada vegada més extrema i amb un increment en els discursos d’odi.