Un balanç

Quasi tota la meua vida he estat lligat a un calendari escolar o acadèmic que sempre començava en setembre. Potser açò explica les dificultats que tinc per recapitular o resumir tot allò que ha passat en un any astronòmic. Els equips de futbol, com qualsevol alumne o professor, també tenen el seu període natural dividit en dos anys. Per això mateix no puc entendre que el rècord de Messi haja provocat tant de rebombori quan el món del futbol es regeix per una altra unitat: la temporada. Amb tot, en el cas que ens ocupa -el Deportivo- podem dir que 2012 ha sigut un bon any?

La veritat és que no va començar del tot malament. El sis de gener, dia dels Reis, vam gaudir d'un intens partit front el Celta de Vigo, que finalment s'emportà la victòria al Camp del Collao. Quasi un mes després derrotàvem a casa els canaris de Las Palmas i ens posàvem sis punts (sis!) per damunt del descens a Segona B. Recorde la conversa només eixir del camp: estava il·lusionat i fins i tot veia possible un canvi d'escenari que fera possible una trajectòria més plàcida per la categoria de plata. Però arribà març i va començar el nostre particular hivern amb desfetes tan sonades com les d'Osca, Guadalajara, Vila-real o Tarragona. L'ambient es va omplir de sospites i indignacions fins que va arribar, ja a les acaballes de la temporada, la golejada de l'Hèrcules, un dels pitjors moments que he viscut en general, tot i que aquestos anys he relativitzat prou la importància del futbol en la meua vida.

Amb un equip enfonsat i sense cap tipus de credibilitat, la primera aventura professional en vora quatre dècades es va evaporar. Per primera vegada, ara ho reconec, vaig pensar-me si pagava la pena continuar com a soci, però el projecte dissenyat pel club tenia la ferma voluntat de tallar amb el passat i mirar endavant. Al final he comprés que el drama i el derrotisme estan sobrevalorats i que continuar caminant dóna, sovint, millors resultats.

De l'últim tram de l'any només cal afegir que la paciència ha guanyat les presses (qui em diria que del futbol es poden extraure ensenyaments vitals), i que si se'm continua posant la "gallina de pell" -que diria Cruyff- cada vegada que el públic s'arranca amb els crits de "Deportivo, Deportivo", és que la cosa va bé. L'Alcoyano, ara sí, forma part de la meua vida i no es pot deslligar d'experiències personals que podríem qualificar com més importants. Si aquest any 2012 ha esdevingut de forma sorprenent en un dels millors de la meua vida (sobretot a partir de la segona meitat), el Deportivo també té part de culpa. Gràcies. Moltes gràcies.