Un carrer a Tabarca...

A Tabarca hi ha dues illes. Una, la coneix tot el món que l'ha passejada. És l'illa de la caldereta de llagosta; l'illa del turisme de diumenge; l'illa del calor i de l'aigua cristal·lina. L'altra, tan sols la coneixem aquells qui ens hi hem quedat després que l'últim vaixell partira cap al continent. És l'illa del silenci; l'illa dels capvespres; l'illa que fou i que ja no serà més. El contrast és fabulós: de sobte, lliure dels seus incomptables visitants diürns, l'illa respira; fa un badall i recupera la seua pausa, la seua soledat, la seua decadència. Ja no veus ningú al carrer: un desert humà. Potser un home vell que descansa a una cadira; potser, una finestra oberta que deixa passar la llum del menjador; potser una parella que, com Vanessa i jo, han decidit de passar-hi la nit per descobrir el secret de l'illa. Ens aturem a l'antiga escola i un cop de vent ens fa creure escoltar la rialla d'un infant. És el record d'una vida passada: Tabarca fa temps que es va perdre per la Història. I en el més absolut dels silencis, decidim tornar cap a l'hostal passejant per la muralla, mentre contemplem el mar que es confon amb la nit i les onades ens expliquen llegendes de naufragis i corsaris.

DIDAC BOTELLA I MESTRES