"Un quadre per a festes"

El gènere del sainet costumbrista alcoià sobreviu al pas del temps amb un quadre artístic que es renova sense deixar de costat els grans monstres de la comèdia com ara Paco Aznar o Àngel Pérez. Aquest abril, l’ocasió de lluiment ha estat per a ‘Un quadre per a festes’, escrit i pintat per Emilio Carbonell Cremades; una obra senzilla, ben posada en escena i que es fa –fins i tot- curteta (com les festes de Moros i Cristians). Sorprén gratament la presència de Neus Agulló. Dignifica i potencia els sainets festers la presència d’una actriu del primeríssim nivell regional.

És precís destacar, a més, l’actuació de dos personatges que porten el pes de la funció amb gran éxit i grans dots interpretatives. Carmina Gisbert (Amalia), la dona de Paco Aznar (Rodolfo), es posa en la pell d’una dona alcoiana a la perfecció. Potser perquè ho és en la realitat; el cert és que la seua intervenció enrriqueix i vesteix el sainet que s’arredoneix amb Àngel Martínez. Àngel progressa més que adequadament en l’art de la interpretació i aconsegueix posar en escena un personatge complex pel text i per la presència a l’escenàri. El pintor Milo Stefano (Àngel) és un divo a qui li agrada més el peix que la carn i que es pavoneja per la tarima del Calderón de manera magistral. El seu text és complex perquè ha de parlar de cultismes avantguardistes barrejats amb alcoianaes i moments culmen amb Paco Aznar de picos pardos amb la model de pintura, Laia. Però encara hi ha més: el seu duel amb la monja que representa Neus Agulló provoca la rialla entre el públic. Una relació tensa per la diferència clara i evident entre un personatge més que liberal i una altra més que conservadora.

L’argument

Rodolfo és benimerí de pro. I el seu primer tro li encomana un acte cultural que mai oblide el poble d’Alcoi. Eixe acte és una exposició de fantàstics quadres festers (que Carbonell hauria de posar ja a la venda perquè són fantàstics) obra del pintor afeminat. Rodolfo ho organitza en un ambient enrarit i de certa depressió. La seua filla està a punt de parir, però sempre que van a tota pressa a l'hospital, són falses alarmes (aerofàgies en realitat) i pateix un incident amb el cotxe que acaba de convertir la seua vida en un infern. Però encara hi ha més: l’aparició de sa tia, la monja, que el condemna a l’infern perquè el pilla lligant amb Laia, la model del pintor. El quadre de l'exposició que il·lustra a la tal Laia lleugera de roba desaparéix i a punt està de portar a Rodolfo a la pressó com a únic responsable de la desaparició del llenç. A la fi, és la monja la culpable del robatòri que descobreix el pastís i un final en alt i agraït pel públic.

 NATXO LARA JORNET