Un seient desaparegut

El tio manies se'n va per no tornar. Els que em coneixen i han compartit espai físic en El Collao amb mi saben que tinc una sèrie de rituals que són -o eren, millor dit- inseparables al fet de pujar al camp. La camiseta del 2004 i la bufanda del 1995 encara romanen, tan noves com el primer dia, i inclús continue fent el senyal de la creu en cada situació que ho requereix. El fet de no creure en cap déu -o deessa- és irrellevant. Però, com ja havia insinuat, algunes coses estan canviant: el fet de no beure durant els partits -un absurd cabalístic que no té ni cap ni peus, ho sé- comença a estar en perill, sobretot pel got d'alçapius que em vaig veure abans del partit del dissabte. I què dir del meu seient! Tant se val que El Collao estiga mig buit, jo sempre vull estar on he estat sempre, i ara amb més raó per l'assignació d'un seient propi a cada abonat. Feia ja setmanes, o mesos, que s'havia soltat del seu suport i que el plàstic estava fet malbé, però ara simplement no està. Va ser retirat o jubilat i (encara) no ha sigut substituït.

Una reparació del meu dret com a soci? No, de cap de les maneres. M'agrada contar històries, curiositats, i no vaig a buscar culpables ara que s'ha demanat unitat des dels estaments del club. Supose que és una bona oportunitat per a comprovar si la política de comunicació del club és efectiva. Els hi enviaré un e-mail. Per altra banda, com tot, açò també es pot interpretar com una metàfora del que li està succeint al Deportivo (i a la meua vida, per què no): està bé seguir una mateixa línia, encara que siga ja rutinària, però els canvis poden ajudar a fer-nos millors, més forts. Parle precisament dels canvis perquè vaig observar un futbol més directe per part de l'Alcoyano sense ser tampoc una renúncia al plantejament proposat per Asier Garitano. Uns petits ajustaments són, a vegades, necessaris i compatibles amb l'ortodòxia més inflexible.

Nou finals més. Això és el que tots pensàrem quan es va acabar el partit. Quedarà l'angoixa i el patiment de tots els anys i, finalment (crec), podrem assolir el play-off. Espere, segur que sí, que el meu seient estiga llest quan aquesta esperança renovada es confirme finalment. Les manies poden anar-se'n, però jo necessite -almenys per ara- romandre en el mateix espai.