El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Article d'opinió de Francesc Jover,

Francesc Jover

Una Església amb poques dissidències

L’Església de Roma arrossega des de molt de temps una aguda discrepància al seu cos que desconcerta a la societat creient i no creient. Almenys a mi ho fa. Discrepància que no és d’ara; s’ha manifestat sempre a traves de la seva història i s’ha demostrat amb les excomunions i, en cas extrem, en una foguera. No sóc el més indicat per tractar un tema, rabiosament actual, que no entenc suficientment. Podeu dir-me atrevit, però em sembla que durant els segles XVIII i XIX l’Església va perdre l’oremus, si abans no ho havia fet. Els missatges que va donar a traves de les encícliques no estaven massa encertades. Almenys, no donava resposta al que demanaven els diferents grups socials. Especialment em pareixen poc profètiques. Comença per no fer-li gens de gràcia el Moviment Il·lustrat,  condemnant el socialisme, el progressisme i no sé quants ismes més; quedant-se ja al marge de la societat. A més, el maridatge històric que ha tingut amb el poder constituït -social, polític i econòmic- l’allunyava cada volta més del poble. Mai no li ha anat bé eixe error; almenys, li ha fet més mal que bé (sempre segons el meu parer).

 

L’anticlericalisme que va patir durant el segle XIX, mai no el va entendre i mai no el va analitzar. Sempre mirant a un altre costat. Mai no el va acceptar com una possibilitat que calia corregir. Tampoc ha tingut voluntat de fer-ho. Sembla que mai no ha pensat fer-se un ample autoanàlisi del perquè perd parroquians (segons em diuen). S’ha sentit tant convençuda i segura de dur la veritat, que sempre ha estat disposada a excomunicar aquell que discrepara; sense passar-li mai pel cap que podria ser ella l’excomunicada.

Durant el segle XX va caure en un error darrere d’altre. Especialment callant davant d’una monarquia corrupta que entre altres coses mobilitzava homes per enviar-los com soldats a una guerra per defendre uns interessos que ningú entenia. Al mateix temps, altres homes, fills de famílies benestants, pagaven una quota per lliurar-s’hi d’anar a la guerra. Va defendre dictadures i callava quan afusellaven soldats que s’oposaven a la dictadura. No va acceptar la lliure voluntat de la ciutadania quan l’any 1831 va proposar un règim laic. No va ser capaç de veure que objectivament beneficiava una societat que estava espatlada i endarrerida social i econòmicament. Va donar suport a un colp d’Estat feixista amb una declaració de tots els bisbes. 

Dic açò, perquè l’any 1937, quant jo a penes tenia 4 anyets, una part de l’exercit s’havia rebel·lat contra un règim legítimament constituït i suposadament d’esquerres, provocant una guerra entre dos bàndols. Podem dir amb tota fermesa que un dels bàndols era democràtic. Doncs bé, ja aleshores la majoria de bisbes donaren suport a eixa rebel·lió feixista suposadament de dretes. Solament cinc bisbes es negaren a donar suport a eixa declaració, possiblement no tots pel mateix motiu. Eixe curt percentatge  suposa una discrepància molt desigual que s’ha mantengut sempre. 

Aquella declaració va ser feta pel cardenal Gomà a petició del general Franco. Una operació que va tindre el ressò que pretenia: distorsionar la veritat amb uns raonaments que ni eren acceptables ni oportuns. Un fet que anava engrandint la parcialitat i el distorsiona-ment del missatge de pau que suposadament calia fer. Són errors que ha anat engrandint-se com una bola de neu, remarcant dos sectors exageradament desiguals i mantenint un d’ells l'hegemonia. 

Els cinc bisbes que es van negar a signar van ser represaliats, especialment el cardenal Vidal i Barraquer. Precisament l’únic que em consta va raonar el perquè no signava la citada declaració. A més, per les seves dades biogràfiques sabem que va intentar negociar, per diferents ministeris republicans, un espai per una Església oberta dins de la Constitució laica. En general, una entitat amb tant de poder social com l’Església, no va tindre la suficient responsabilitat per optar per una actitud de no prendre partit, amb la prudent i necessària visió profètica. A més, ho feia sense pudor des de la trona, sense cap signe de tolerància i amb molta radicalitat; tots aquells valors que tenia Vidal i Barraquer.                  

Se que no dic res de nou i no cal citar cap personatge de dins ni de fora de l’Església que s’han manifestat amb aquests o similars arguments. Citaré com a mostra alguns que podien estar d’acord en el que dic, com el finat bisbe Pere Casaldàliga i algun altre, uns pocs mitjans de comunicació -digitals o paper- a més d’algun membre del clergat, secular i regular. Persones que estarien d’acord afirmar que un regim laic és compatible amb la llibertat de culte dels creients. Tanmateix, son testimonis que queden silenciats, marginats i, que a més, estan mal mirats per l’aparell majoritari  fonamentalista.

Una part predominant i exageradament conservadora, dogmàtica i ultradretana que evidència l’enorme disparitat entre els dos sectors. Ara comprenc com en el passat han hagut personatges il·lustrats tant anticlericals, i que hagen hagut tantes exclaustracions, desamortitzacions i atacs a símbols iconoclàstics.

Però el més gros de tot és l’afirmació del bisbe de Bilbao, Joseba Segura, que desmarcant-se de l’Església ultra, ha dit que «un cristià mai pot ser de dreta». Hi va haver un temps on les coses estaven molt ben definides. Una persona catòlica era sinònim de ser de dreta i un ateu o agnòstic era d’esquerra. Que jo sàpiga, mai l’aparell oficial de l’Església ho ha desmentit ni mititzat. Al contrari, crec que li anava molt bé que estigueren els dos camps tant ben definits; sens dubte perquè el camp catòlic el tenia ben controlat. Tot i així, un altre mitjà català (o el mateix, no ho se molt bé) s’ha afanyat a dir: «ni de dretes ni d’esquerres, de Jesús» Faltaria més. 

M’imagine algunes persones totalment perplexes demanant als dos sectors que ja està be de ximpleries, que és posen d’acord i que no vagen tocant el violó. Persones senzilles que mai no han acceptat aquestes dues versions d’una mateixa Església; especialment la versió dretana i ultra-conservadora. Un embolic difícilment explicable i difícil de convèncer als  parroquians. A qui mai no convenceran és als que estem fora.

Fa un grapat de temps, per allò de no sentir-me còmplice d’aquests disparats del sector majoritari de l’Església, em vaig declarar agnòstic, sense més. Desprès, des de fa uns anys, no solament agnòstic, si no a més, militant de l’agnosticisme i vaig demanar la baixa del llistat que tenen de batejats. Creia que em posarien dificultats. Però, no; m’ho feren fàcil i rapit. Junt a la meva acta baptismal han afegit la renúncia que he fet del baptisme. M’ho certificaren dient que assumira les conseqüències, cosa que no em va estranyar. El que si vaig trobar de falta és, que no m’oferiren com fan els alcoians al acomiadar-se d’una visita: «ací teniu case». Prepotència pura i dura.