Una mala ruta?

Quatre de la vesprada del dissabte passat. Em dispose a continuar amb una tradició que vaig encetar dos setmanes enrere: caminar pels paratges d'Alcoi. Sí, només caminar perquè ja m'oblidat de la tècnica de córrer i perquè sempre he sigut més de passejar, almenys en els moments en que el sedentarisme comença a molestar-me. Com ara.

Toca fer la via verda i baixar per la costera del poliesportiu municipal. Després de consultar amb la família entenc que l'esforç pot ser viable, però hi ha un petit detall a tindre en compte: l'Alcoyano juga a la mateixa hora del passeig. Em pose la ràdio a la butxaca, els auriculars a les orelles i l'àrbitre ja pita un dubtós penal contra el Deportivo. Excel·lent manera de començar la travessia, em dic, però per altra banda intente separar ambdues activitats. Supose que es podrà gaudir de la natura -i l'esforç físic- sense l'angoixa que (sempre) em produeixen les retransmissions de l'Alcoyano.

Just abans d'entrar als túnels de El Collao, David Torres fa l'empat i em creue amb un home gran amb xandall i una branqueta d'espígol entre les dents. Pense en dir-li que anem 1-1, però si l'interessara estaria escoltant el partit. La ruta, sinuosa i amb alts i baixos, va més o menys com l'encontre. Les cames, després d'una llarga setmana, comencen a cansar-me i damunt me n'adone que la senyal de la ràdio es perd quan passes pels nombrosos túnels. Conclusió: he d'accelerar el pas per no perdre'm res important. Tot i augmentar la velocitat, m'assabente de l'expulsió de Piera quasi quan comença el segon temps. Hi ha certs límits que es millor no assolir.

Amb el partit empatat i patint les conseqüències d'un prolongat i còmode sedentarisme, comence a disfrutar de l'encontre. Sempre m'han agradat els reptes i, d'alguna manera, aconsegueisc ajuntar la realitat de la serra amb la que prové de les ones hertzianes. Són deu jugadors i, quan tot pareix més difícil, reviscolen i pareix que el segon gol està més a prop. A Alcoi, amb més d'una hora de camí, sent que em trobe molt millor, que em paga la pena fer aquest esforç que, si m'ho manaren, no ho faria. I és precisament quan el Llevant B fa el 2-1.

De nou intente desconnectar del partit -es tracta de futbol, no és tan important- i ja veig el cementiri en una revolta. La missió està pròxima a acomplir-se i tracte, al mateix temps, d'engolir la petita decepció d'una derrota que pareix injusta. I Javi Lara fa l'empat quan estava a l'altura de la ITV. Pense en l'esforç que em fet -ha costat i molt- i la recompensa que trobarem quan tornem a casa.

Sent, de sobte, la paraula "penalti" i poc després es confirma la derrota. El primer que pense -amb egoisme- és que tota la motivació i les bones sensacions produïdes per l'excursió s'han fet malbé. Al cap i a la fi, no es poden mesclar negocis amb família. Per això espere que la pròxima vegada l'Alcoyano i les meues petjades no es troben pel camí.