Una nota confusa i una afició egoista

El dissabte aparegué en la molt millorable pàgina web del Deportivo Alcoyano una nota signada per Natxo Lara, cap de comunicació del club. En ella s'assegurava que la directiva, l'entorn, l'afició i fins i tot la premsa "estan a mort amb els jugadors". No seré jo qui pose en dubte la versemblança d'aquestes afirmacions, però no és la percepció que tinc al meu voltant. Ja siga al camp, a internet o amb els amics, no trobe moltes evidències d'aquesta comunió perfecta entre tots els membres de la família alcoianista. Supose que molts lectors s'hauran adonat d'açò quan l'Alcoyano ix en qualsevol conversa.

Més enllà del que diu l'escrit del cap de comunicació, potser és més interessant escodrinyar-ho un poc i llegir entre línies. Ja avance que potser estiga clavant la pota, perquè, tot siga dit, no estic molt al dia de les relacions entre el club i això que anomenem "entorn"; afortunadament, l'Alcoyano no és el centre de la meua vida, encara que n'ocupa una part important. Per detectar la ironia, qualsevol ironia, és condició indispensable conèixer els antecedents i el context, perquè, al contrari, seria impossible comprendre el sentit d'una frase. Dic açò perquè crec que els paràgrafs segon i tercer de la nota sembla que amaguen alguna cosa més (Potser és una crida d'atenció encoberta a aficionats i premsa? O es tracta d'una crítica a alguns periodistes de Cartagena?) Això de "no necesitan nuestros jugadores de motivaciones extraordinarias ni arengas amenazadoras" no sona massa bé. No fa falta recordar que el llenguatge no és innocent, i les paraules que escollim, tampoc.

Manifestacions d'aquest tipus -estranyes i sense necessitat reial de fer-les- contribueixen a confirmar el que tots sabem: que l'ambient està d'alguna manera enrarit. El diumenge es notava una calma tensa al Collao: durant els primers 60 minuts, el públic no acabava de clavar-se en un insípid partit, i l'afició del Cartagena engrandia la nostra apatia amb els seus crits d'alè. No va ser fins el catastròfic 0-2 quan es sentiren els primers càntics que demanaven la dimissió de David Porras. Però en eixe mateix moment marcà Rafa Gómez i l'afició per fi va començar a tirar de l'equip -o fou a l'inrevés?- per aconseguir la remuntada. Amb el 2-2 final em va cridar l'atenció que la majoria del públic aplaudira l'equip sense entonar el clàssic "Deportivo, Deportivo!" Es una forma implícita de reconèixer l'esforç i, al mateix temps, d'expressar amb silenci una altra decepció.

El partit del Cartagena va demostrar, en definitiva, que l'afició de l'Alcoyano no és ni tan perfecta ni tan fidel com la pintem. És, senzillament, una part més d'un engranatge que no acaba de funcionar bé. Per tant, correspon als jugadors -ara ho comprenc!- crear els estímuls necessaris per tornar a il·lusionar als aficionats, perquè en aquestos temps ningú dóna res de bades. L'egoisme de la grada està, malauradament, per damunt d'incondicionalismes o de morals famoses en tota Espanya.

GUILLERMO J. PÉREZ