EXTRA FESTES 2011
El dia de les Entrades es molt més que en una jornada festiva a Alcoi. És la suma de centenars de jornades i milers d’hores de treball que prenen forma en el primer acte de la trilogia que Alcoi li dedica a Sant Jordi. És el resultat de la faena desenvolupada per vint-i-vuit col·lectius al llarg, inclús, de més d’un any.
A El Partidor comença a donar fruits l’esforç desinteressat de les filaes i d’aquelles persones que les componen. Esforç que està dedicat a Alcoi: als alcoians que cada vint-i-dos d’abril esperen l’arribada de la següent esquadra per regalar-li els seus aplaudiments, i al nom de la ciutat, que queda enaltit davant dels ulls dels ciutadans d’altres indrets que s’acosten a comprovar si la Festa de Moros i Cristians és tan gran com la seua llegenda anticipa.
Aquesta dedicatòria obri una equació complexa formada pels festers, el públic i el repte de dignificar la ciutat. La incògnita d’aquesta equació comença a resoldre’s des que el sergent cristià obri la desfilada de les tropes de la creu. És aleshores quan la Festa es converteix en un vertader espectacle.
I no per la grandiositat dels seguicis dels càrrecs, per la magnífica interpretació dels músics, per la mestressa a l’hora de dirigir una esquadra o per la minuciositat amb la que ha estat rematada una túnica o una carrossa. De vegades pensem directament en aquestes coses quan parlem d’espectacle. Però per a que un determinat esdeveniment siga en realitat un espectacle requereix d’una mirada. En aquest cas, de desenes de milers de mirades. Tot allò esmentat adés és, no obstant, la base per tal de provocar la mirada i aconseguir que els balcons estiguen farcits de gent, igual que les cadires. És a dir, d’arribar a la categoria d’espectacle.
El respecte pel públic i per mantindre ben alta la consideració que té Alcoi gràcies a un dels pocs valors reals que li queden permet explicar la dedicació que les filaes inverteixen en la Festa. Respecte que molts encara qüestionen quan, per exemple, critiquen els talls a les desfilades o les repeticions musicals. No haurien d’oblidar que en el fons es tracta d’una Festa, d’un motiu de divertiment, organitzada, a més, per persones no professionals. Per això encara té més mèrit.
Per aquestos factors el de les Entrades és, per a molts, el més important de l’any a Alcoi. Per a un primer tro és, sense dubte, el més dur. No només per que comença aviat, amb la dolça Primera Diana, sinó perquè és l’acte on cada filà s’exposa al públic. Està en joc el bon nom de la seua filà i, si a més, té un càrrec, també el del seu poble.
D’aquesta circumstància són conscients tots els membres de les juntes directives, que són el cor i ànima de la Festa. Sense ells, seria impossible traure els Moros i Cristians al carrer. Al menys, segons els entenem a Alcoi.
Entre nervis i tensions per tancar els preparatius, el matí de la vint-i-dosena jornada d’abril s’inicia el procés de transformació dels somnis en realitats, que dura fins ben entrada la nit. Un procés que pel mig ha estat capaç en el transcurs dels anys de fer nàixer, per exemple, gèneres musicals exclusius per acompanyar les desfilades. La manifestació social, lúdica o religiosa s’ha endinsat al llarg dels segles en l’àmbit de la cultura. I des de fa unes dècades, en el de la economia, amb nombroses activitats especialitzades en els moros i cristians.
Són les ramificacions d’una Festa amb una descomunal capacitat de creació en molt nombrosos àmbits. I enmig d’aquest magne gegant hi ha petits col·lectius al seu nucli encarregats de gestionar-lo. Són les directives de les filaes, els majorals i els dirigents de l’Associació de Sant Jordi. I ho fan, a més, de forma amateur, compaginant aquesta responsabilitat amb les seues obligacions laborals i sacrificant les seues relacions familiars. Com es pot comprovar, darrere d’aquest sacrifici hi ha molt més que el interès per lluir la xapa.
Les reflexions filosòfiques, tanmateix, s’esvaeixen en quant el timbal comença a marcar el ritme, quan els grups de dança inicien el seu pas. En eixe moment el cor batega amb més força i el pit s’infla per la satisfacció de poder ser part del muntatge d’una Festa meravellosa. Imperfecta, si, però meravellosa.
JUAN ENRIQUE RUIZ
Periodista i primer tro de la filà Cides
AQUEST ARTICLE FORMA PART DE L'EXTRA DE FESTES QUE ARAMULTIMÈDIA HA PUBLICAT DIJOUS EN FORMAT PDF. Te'ls pots descarregar ací