Vosaltres, els catalans

Una victòria més que ja ens allunya definitivament dels fantasmes del passat. Amb un quart de lliga disputat, podem fer un ràpid balanç abans d'ocupar-nos del tema d'aquesta setmana: la quarta posició, compartida amb el Llevant i l'Espanyol B, entra dins de la normalitat que es suposa en un equip que prové d'una categoria superior. No obstant això, la sensació és que el Deportivo encara pot fer més. Si continuarà o no l'evolució positiva ho sabrem en les properes jornades, però podem afirmar que, tot i començar ple de dubtes, l'Alcoyano té pinta, com a mínim, d'equip de play-off.

La història recent del Deportivo està lligada al grup III de la Segona B, i també bona part de les meues vivències com a seguidor del meu club. Recorde com si fóra ahir el meu primer partit al Collao, precisament va ser contra el Sant Andreu, el Dia dels Trons de l'any 1993. Per cert, vam perdre 0-1.

Si alguna cosa hem aprés d'aquest grup III -un mot que ja està a l'ADN de molts alcoianistes- és que sempre ha estat una lliga molt competida, i en aquesta qüestió han tingut part de culpa els equips catalans, que al nostre imaginari sempre s'han presentat com un tot homogeni amb quatre característiques principals: primerament, la força dels equips filials -què anem a dir de l'Espanyol B o, quan hi era, del Barça B? En segon lloc, la percepció -certa i errònia- de que molts conjunts del principat eren molt superiors econòmicament. En tercer lloc, el fet que molts encontres foren atractius per diversos motius; sense anar més lluny, l'Alcoyano-Sant Andreu ja és tot un clàssic del grup III. I per últim, no podem oblidar-nos de la suposada solidaritat entre els equips catalans, que ja es dona per descomptada quan s'apropa el final de lliga.

Anys fa que es parlava d'Alcoi com la "Petita Barcelona". Si aquest terme feia referència a l'activitat industrial, ja podem oblidar-nos d'utilitzar-lo. Si, pel contrari, es relacionava amb l'espai cultural catalanoparlant que es va impulsar a aquestes terres, encara pot tindre una mica de vigència (tampoc hi ha que passar-se). Dic tot açò perquè, potser, el respecte general vers els conjunts catalans podria vincular-se amb els lligams culturals (o industrials) de que parlava, encara que, a vegades, pareix ser just el contrari: quan es va produir tota l polèmica de la reforma de l'Estatut de Catalunya, en gairebé tots els partits contra equips catalans, un dels crits favorits (per no dir l'únic) d'un pintoresc aficionat que tenia darrere era simplement això: Estatut! Estatut! Per altra banda, l'exhibició d'alguna bandera espanyola -sense cap àguila ni element estrany- sempre coincidia amb la visita d'un conjunt de Catalunya.

No es pot parlar d'un ambient hostil cap aquests equips per la seua procedència. Fer-ho seria, a més d'una irresponsabilitat, una mentida. Però són actituds que no es repeteixen contra equips valencians, balears o de Navarra. El diumenge passat, per exemple, s'escoltaren més xiulits dels habituals quan va eixir el Sant Andreu (el nivell d'apatia de la grada, almenys als inicis dels partits, ajuda a adonar-se d'aquestos detalls), i es va entonar a la segona part -molt tímidament i durant pocs segons- la marxa reial a la grada de Gol B.

Són detalls sense massa importància que constaten un fet: la politització del futbol -ja siga amb mosaics gegants o actituds inofensives- és una realitat. No hi ha que tindre por a admetre-ho. Ací, al Camp del Collao, també passa.