Xiulits

Finalment, el salt de qualitat que demanàvem fa dos setmanes s'ha quedat en un intent nul que ens retorna a la (trista) realitat de la lluita per evitar el descens. Bé, això pense ara, perquè tots sabem que, en una lliga tan igualada, fer prediccions és com confiar en l'astrologia. Sense anar més lluny, l'Osca, que pareixia carn de Segona B, ara té la salvació només a un punt i amb el goal-average guanyat a un rival directe.

Per això mateix, trobe que no cal caure en catastrofismes apocalíptics, però tampoc podem tancar els ulls i fer com si no passara res: porte pujant al Collao des de fa vora vint anys (els últims vuit de manera quasi ininterrompuda) i crec que el del dissabte va ser el pitjor partit que he vist jugar a l'Alcoyano. Esta setmana es demanaran explicacions i es parlarà de culpes i remeis, però també de conjures i expiacions. El futbol és una barreja catàrtica de sentiments enfrontats, i per això mateix és un esport que odie i admire a parts iguals.

Moltes voltes pensem que els jugadors son com titelles sense ànima que estan obligats a fer-nos feliços. Els reiterats xiulits i els irònics aplaudiments en el tercer gol de l'Osca no ajudaren a crear una atmosfera positiva, i és fins i tot comprensible que els nervis traïren als jugadors en un partit clau. Ací tots sabem que la línia que separa als ídols dels mercenaris és massa estreta, i no fa falta parlar sobre la injustícia del públic sobirà, però això enllaça amb una altra qüestió: té dret el respectable a queixar-se de l'actuació dels jugadors? Sí, sense cap dubte. Això passa i ha passat a tots els espectacles, siguen esportius o artístics.

No és la primera volta que El Collao es pronuncia d'aquesta manera, però encara no havia passat en la temporada. Torne a dir que potser estava justificat, però la reacció majoritària del públic em confirmà el que ja sospitava: que l'afició de l'Alcoyano és, al cap i a la fi, com totes les demés. Anima, menysprea, calla, s'empipa, buida el camp si l'equip baixa de categoria, i torna a omplir-lo si puja. Això de la moral no és més que una relíquia del passat que ara està explotant-se més com un producte de màrqueting que no com una senya d'identitat.

Entre els xiulits i el silenci encara no sabria dir quina és la millor opció. I així va ser: ple de dubtes i d'incertesa, vaig triar el silenci mentre abandonava la grada de lateral, pensant ja en el pròxim partit.