El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

CAPÍTOL 3 (FINAL): GUARDA'M L'AIRE.

Elena Reig seguint el lliurament de premis.

Capítol 3 de la història d'Elena Reig, de l'IES Andreu Sempere d'Alcoi, segon premi en el concurs de relats Ficcions d'AMIC.

CAPÍTOL 3 (FINAL): GUARDA'M L'AIRE.


“El vell guitarrista cec”. De nou, un altre quadre. Una altra víctima. Ho sabia. L’inspector Tena ho sabia, just des del moment que va veure aquella espantosa representació del “Naixement de Venus”, jugant morbosament amb el cos mort d’En Guillem Gual. No era un assassí a l’ús. Era un assassí en sèrie, metòdic, sarcàstic. Quin era el seu propòsit? En tenia algun, realment?

Clara Sellés, seguint la composició del quadre, seia en una postura estranya, les cames creuades i el cos inclinat cap al cantó esquerre, deixant el cap penjat, sense força, com la columna finalitzara abans. Alhora abraçava un llibre. El llibre que va deixar de llegir després de la mort del seu amic. El que portava a la bossa aquella nit.

Dempeus davant l’escena, Tena demanava informació. Un gir de cap. No hi havia arma homicida, no hi havia rastre de l’assassí. Sols un cap girat, caent de cop, morta i al sòl, amb un so sord, i des d’allà baix en la vorera freda on ella estava, podria haver apreciat -si hagués estat viva-, una brillantor als ulls de la seva mort, mirant-la des de dalt, com si d'una pel·lícula amb pla contrapicat es tractara, engrandint a qui l'acabava de matar.

La víctima es trobava al final d’un carrer sense sortida -quin clixé- i el sector d’investigació i el policial s’amuntegava repartit en aquells metres estrets. Tena, després d’esperar pacientment impacient que les fotografies del cas foren preses, va demanar que li portaren el llibre per investigar-lo.

Una vegada al despatx, on el silenci quasi regnava i el ressò dels murmuris de la gent que anava i tornava fora d’eixa sala es feien petits a mesura que l’inspector, enfundat en uns guants, passava pàgines buscant qualsevol cosa vàlida. I és que entre les paraules que Sabaá Tahir va escriure al seu llibre, l’assassí va deixar subratllats diversos fragments.

Tena en va trobar un, el primer, després de 50 pàgines, en un diàleg hi havia marcada un “Després serem lliures”. Ràpidament Tena va traure un full blanc i un bolígraf i va començar a apuntar tot allò que trobava. Tot just set pàgines després, una altra marca. Aquesta vegada era una mica més llarg el fragment. Se li van posar els pèls de punta. “I s'enfrontaran a ells vivint o morint, qüestionant-ho o acceptant-ho. Els que ho qüestionen solen ser els que moren.

Aquesta última oració va fer que el cor li botara del pit. Hi havia la possibilitat que aquells subratllats foren de Clara. És clar que cabia aquesta possibilitat. Però era poc probable, ja que investigant, Clara marcava les pàgines per saber on estava cada destacat i, a sobre, no havia arribat tan lluny amb aquest llibre, ja que el punt de llibre estava tan sol a la pàgina 18. Nítidament era una marca de l’assassí.

Va estar tancat al seu despatx fins que va repassar aquell manuscrit de dalt a baix. Va trobar, realment, menys del que esperava, però també li va cridar l’atenció un “Quan aquest breu moment de compassió es va esvair, quan es va penedir de la seva humanitat en favor dels seus desitjos, es va convertir en el que és ara: un ésser sense sentiments, insensible; un monstre". Estava donant-li pistes sobre el seu passat?

Passava el temps i l’inspector cada vegada estava més perdut però més intrigat. Va demanar tota la informació possible sobre Clara Sellés: amb qui quedava, qui eren els companys de treball, moviment a les seves xarxes socials, càmeres de la biblioteca… ho volia tot. També el correu per veure si havia rebut cap amenaça i no havia dit res a ningú per por.

A l'endemà, amb tota la informació recopilada, va anar directament a la biblioteca en la qual treballava l'última víctima per revisar les càmeres.

L’home d’ulls marrons estava assegut en una de les taules, d’esquena, escrivint alguna cosa. Va passar totalment desapercebut per a l’inspector, que anava encaminat a la sala de seguretat i vigilància -perquè a la cultura també li pesen uns ulls constants damunt. Aquell va deixar d’escriure i va mirar l’esquena de Tena. Va esperar que es tancara la porta al seu darrere. Es va alçar i va fer una passa tranquil·la al costat de la cadira, eixint d’allà on estava acomodat. Amb calma i desinterés, va sortir de la biblioteca mentre Tena, esperant que obriren l’arxiu de gravació de l’últim mes, veia a través d’un monitor un home eixint sense pressa d’aquell edifici. No li va donar més importància.

Dia rere dia, durant cinc dies, anava a la biblioteca a revisar gravacions. I dia rere dia, Ulls Marrons anava a les mateixes hores. A quina bona hora se li passa pel cap a un assassí en sèrie quedar-se tan prop d’algú que l’investiga? S’hi arriscava massa, ho sabia, però no podia contenir-se. Encara així, sabia cert que en cap moment les càmeres havien vist el seu rostre. Però sí els gestos.

L'últim dia Tena ja tenia molt vist aquell home, sempre d'esquena a ell. En cap moment li havia vist la cara. Per què no? A les càmeres també apareixia moltes vegades. Parlant amb Clara -semblava que tenien bona relació tot i no parlar tant-, però en cap moment se li havia vist la cara. Com era possible? Va mirar de nou el monitor. Encara era ahí, assegut d’esquenes. Va decidir apropar-se sense alçar sospites, recorrent al record per preguntar-li per Clara.

Ulls Marrons va sentir la porta de la sala de vigilància i es va posar alerta. “Encara no era l’hora. No solia tardar tan poc a revisar les gravacions. Les haurà acabades ja?” -va pensar. No va sentir cap passa cap a ell, però era un caminar rumiant. Deixant el llibre a la taula es va alçar, aquesta vegada amb una calma més inquieta. L’inspector va veure moviment i va començar a apropar-se una mica més ràpid -situació que l’home va advertir, accelerant el pas.

-Perdone -va alçar la veu l’inspector- perdone, sols voldria fer-li unes pregun…

L’home va pegar a fugir, deixant de costat tota eixa calma que el caracteritzava. No va ser una opció encertada perquè allò el va inculpar instantàniament, però no va mirar enrere. L’inspector no va dubtar. Era ell. Agafà el llibre que l’home estava llegint i va córrer al seu darrere, quasi sense pensar.

Van sortejar un cotxe confós, que va frenar bruscament. La persecució va acabar en un parc a la part baixa de la ciutat, prop de la biblioteca. Hi havia una part alta, una per a nens, i una altra, que baixant escales, portava fins al riu… on ningú podria veure res que inculpara ni l’inspector ni l’assassí.

Quan va baixar, Agustí Tena es va trobar sol, amb arbres per tot arreu. Cap soroll. Va traure lentament la seva pistola, amb el llibre sota el braç, aguditzant els seus sentits. Una branca es trencà a les seves espatlles i es girà de cop, allà estava el rostre de l’home per primera vegada davant dels seus nassos. No, no era la primera. Aquell home ja l’havia vist entre la gent amuntegada a la cinta del primer crim… desgraciat. Era un home que fàcilment podia passar desapercebut. De faccions simpàtiques, gairebé humils, per desgràcia.
Va disparar a l’assassí, fent que la bala impactara contra un dels seus braços, fent-lo cridar un improperi cap a l’inspector. No estaven a més de dos metres, així que l’assassí va aprofitar per anar cap a Tena, i pegar-li un cop a la mà que subjectava la pistola i un altre a la mandíbula, fent-lo caure quasi inconscient. Van forcejar a terra. Tena sense pistola i l'assassí adolorit, rabiós, covard, mirant Agustí des de dalt; un duel cara a cara, ulls amb ulls.

-Guarda’m l’aire. -Li va dir l’home d’ulls marrons. Tena va poder fins i tot olorar el seu alé i el va veure parpellejar. Amagava, en certa forma, una bellesa comuna. Tampoc no era molt vell. Podria, fins i tot, passar de ser forner a un assassí en sèrie… justament. Les seves faccions eren tot detalls i ja no existia cap opció per poder lluitar. Faria el mateix amb ell? Un altre quadre on deleitar-se i omplir-se les ungles de vida morta? Li va arrancar el llibre de les mans a l’inspector, trencant sense voler mitja guarda davantera, -esgarrant el patró que la configurava- i el va tirar a un metre d’ells mentre l’asfixiava.

A poc a poc, se li van apagar els ulls i amb ells la vida. Tena era mort.

L’assassí es va quedar parat, amb el cor molt accelerat intentant controlar la seva respiració. Un minut. Dos minuts. No podia deixar que el rellotge li recordara que es quedava sense temps. Va col·locar el cos de l’inspector -l’inspector mort- com Adam, estirant la seva mà per aconseguir tocar amb el dit alguna cosa a l’altra part del quadre. I és que, on Déu li dona la vida a Adam en “La creació d’Adam”, l’assassí li la llevà a l’inspector, formant una burla culminant, situant el llibre a dos centímentres del dit que senyala de Tena. Un llibre amb mitja guarda volant, arrancada, perduda, esquinçada de cop com la vida -les vides- de tots aquells ulls que el nostre assassí mirava, sense donar temps a aprendre’s ni tan sols el seu nom.