Carlos, és que jo no sóc castellà

 

En 1914, el professor de Xàtiva Ventura Pascual, que era mestre a Benimaclet (València), es va acostar a dos xiquets de l'escola que jugaven parlant en valencià. A les preguntes del mestre de perquè parlaven en valencià i d'explicar-los que "aquí se habla castellano", un dels xiquets li va contestar: "és que jo sóc valencià". Ja podeu imaginar l'hòstia que es va endur el xiconet.

Tot això ho sabem perquè el mateix Ventura Pascual, a qui temps després li entraria mal de consciència, ho va deixar per escrit i publicat en una revista de pedagogia de l'època. Esta anècdota* il·lustra molt bé què passa quan les llengües es pensen en clau estrictament ideològica i no (socio)lingüística. I il·lustra també molt bé la ignorància, la malícia, la prepotència o una suma de les tres, de qui nega que en este país s'hagen perseguit les llengües diferents del castellà.

I ací estem, més de 100 anys després, havent de justificar perquè parlem valencià i perquè volem seguir parlant-lo. I a mi, que estic fins a les pilotes cansadíssim d'intentar raonar a la pregunta; "Germán, ¿y el valenciano para qué sirve?", només em ve al cap contestar que "és que jo no sóc castellà", en homenatge a la criatura de Benimaclet, a qui li van fotre una pinya per simplement "ser ell". Tot açò ve perquè "l'alicantí" Carlos Mazón, que es presenta a la Presidència de la Generalitat Valenciana pel Partit Popular, estaria encantat de convertir Alacant en la ciutat més important del nord de Múrcia i, per extensió, anexionar-li la resta del territori valencià.

I és que n'hi ha certs "alicantins", que solen ser eixos que reneguen del maltracte que pateixen per part de València, que sembla que no hagen estat mai més enllà del Maigmó. I viuen en la seua bambolleta sense en realitat tindre ni idea de què n'hi ha fora de "l'esplanà". Carlos, sé que açò que vaig a dir-te és molt fort, però en totes les llengües del món, en castellà també (FLIPA!) "el 2 es siempre más que el 1". Si no tens la capacitat d'entendre això des d'un punt de vista lingüístic i sociolingüístic és que no estàs capacitat per a ser President de la Generalitat Valenciana. Per cert, "generalidad" es, segons la RAE, "vaguedad o falta de precisión" i no la institució que representa el poder valencià. I per tot això arribe a pensar què et reventaria el cap de saber que el valencià-català està reconeguda dins la romanística com una "llengua-pont"... és a dir, dominar-la és estar a mitjan camí de l'italià, del francés, o del portugués (i del castellà també, si no fora perquè totes les persones que parlem valencià-català ja el dominem "por la gracias de Dios e infusión celestial").

La primera cosa que farà Carlos si arriba a president és derogar el requisit lingüístic del valencià per als empleats públics. Perquè Carlos creu que la funció pública ha de ser com l'entenen els franquistes: "¡A mí me habla en cristiano, coño!". I això és perquè Carlos és l'arquetip, l'emblema, el símbol, el representant més viu del sucursalime mental que tenen els peperos valencians amb "la voz de su amo" de Madrid i de la mentalitat colonial que estos tenen sobre "el Levante". 

Tot el món sabem que és pel requisit lingüístic que els Premis Nobel fugen de la nostra terra... perdoneu, però és que no puc evitar escriure això i no espixorrar-me... Carlos; com és possible que en la castellaníssima i monolingüe Castilla León no hagen pogut cobrir totes les places d'especialitat mèdica (els MIR) de 2023? Serà que la realitat és un pèl més difícil d'explicar? Per cert, Carlos, jo no aspire ni aspiraré mai a un càrrec públic tan important com ser President de la Generalitat Valenciana, però si jo, que de Premi Nobel tinc més aïna poquet, he sigut capaç de traure'm el requisit lingüístic, "tú también puedes" ;)

Germán Llorca Abad

* Per cert, l'anècdota la podeu trobar en el monumental (didàctic, divulgatiu i divertit) llibre de Carles Fenollosa: "Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians".