Com a conclusió (i 45)

Aquest escrit serà l’últim de la sèrie que m’havia proposat. He volgut fer un repàs als esdeveniments que he considerat més importants per configurar l’etapa que els darrers anys s’ha vingut denominant Memòria Històrica. És -o ha segut- la meva visió del que va passar en aquest període. Mai no he pretès qualificar d’inqüestionables els fets que he contat, ni tampoc els arguments que he usat. Tampoc que eren rigorosos i menys encara únics. Ha sigut la meva versió basada en documents que considere proves que transmeten fets reals. No me’ls he inventat. També he volgut manifestar el meu punt de vista sobre sistemes econòmics i polítics per situant-los més o menys allunyats o apropats a l’ètica. He intentat demostrar les virtuts del sistema democràtic com el menys dolent que s’ha inventat per governar. Com també he volgut demostrar la manca d’humanitat que hi ha en les dictadures pel fet de negar altres opcions i vulnerar conscientment i sense cap vergonya els drets humans.

He procurat fugir d’un maltractament a les persones que ens han governat, però no m’he permès callar quin sistema em sembla  millor que altre. Perquè, son els sistemes qui volem admetre o rebutjar, no les persones. Moltes voltes són els sistemes qui està darrere de la maldat de les persones. He dit en més d’una ocasió que les entitats memorialistes estem per investigar allò que estiga més prop de la veritat, de divulgar-la i reivindicar la reparació del que s’ha fet malament. Mai no he volgut ser sectari ni parcial en les interpretacions que he fet. No jutge les persones, manifeste quin sistema em pareix més dolent o més bo.

Sempre he dit, i ho mantinc, que la República va cometre errors, però ho feu des de un sistema democràtic, on les urnes sempre els poden corregir. És més: són únicament les urnes qui poden i deuen rectificar errors canviant governs. El mateix que també he dit, i ho mantinc, que la sublevació militar fou il·legítima, perquè és la democràcia qui té les seves pròpies regles de joc per fer-ho. He condemnat, i condemne, les dictadures; qualsevol sistema dictatorial; perquè no reconeixen que és el poble qui té la sobirania.           

Sens dubte m’hauré deixat buits i estic segur que vosaltres sabreu completar. També he pogut malinterpretar algun dels conflictes puntuals; però mai no he pretès amagar ni tergiversar cap fet. Si ho he fet ha sigut per desconeixement o per les pròpies limitacions. El que si he fet conscientment és dir que a traves del llarg franquisme s’han amagat fets o s’han distorsionat per enganyar la ciutadania. És més, s’han dit mentides per maquillar la malaurada dictadura amb flors i violes. Seria un goig per a mi haver-vos mostrat algun detall, per xicotet i insignificant que haja sigut, per continuar aprofundint i contrastant les meves mancances.

Vaig començar per la impopularitat i desprestigi de la monarquia; de la dictadura de Primo de Rivera; de l’eufòrica proclamació de la República; les diferents eleccions constitucionals i democràtiques que hi hagueren; la no acceptació de resultats d’alguns partits i institucions; etc.

Una cosa he de destacar, el gran encert i oportú Pacte de Donostiarra i la reconeguda dignitat que van demostrar aquelles forces polítiques i intel·lectuals per sotmetre aquella iniciativa a les urnes. Va ser l’intent més seriós i assenyat, que mai s’havia fet, per traure Espanya de l’endarreriment que es trobava. He mencionat i reconegut entitats i personatges que obriren camí. Les entitats memorialistes, i la societat democràtica en general, moltes voltes se’ns oblida mencionar aquella operació clau que fou el Pacte de Donostiarra i de valorar la gran oportunitat que oferia. Vaja per davant doncs, el meu reconeixement d’aquell Pacte i d’aquelles persones. També l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia; les Missions Pedagògiques; l’Escola Il·lustrada; l'Institut Lliure de l’Ensenyament; etc. Eren les entitats i les persones on en aquell moment estaven els mitjans tècnics i humans que necessitava aquella societat analfabeta i sense trellat. El dogmatisme, el feixisme i la falta de visió de futur dels poders fàctics, ho balafiaren tot.   

Si he de destacar alguns errors de les primeres dècades del segle XX, és el noucentisme i la nostàlgia colonialista que hi havia en aquella època. Una societat que no va ser capaç d’assumir la nova Espanya postcolonial i que estigué engrunsant-se en el Pacte del Pardo. Un pacte que van encetar Cànovas i Sagasta, i que va durar (afegint-li el caciquisme) fins la tercera dècada del segle XX.

Aquella mateixa societat residual, caduca i obsoleta, és la que el franquisme va ressuscitar el 1939. Foren tan radicalment intransigents que no tingueren la valentia i honestedat d’afrontar la democràcia que oferia la República. La intransigència dels de sempre preferiren vulnerar el sistema democràtic sense quedar-los mala consciència d’haver-ho destruït a canonades. Inclòs, justificant i acceptant les matances que havien de fer com una mena de higiene social.

Tot això és el que he intentat mostrar, molt esquemàticament, per si de cas algunes persones els haja entrat la curiositat d’aprofundir més. He mostrat el que pensava i el que feia un i altre sector de la societat, basant-me en l’equitat del sistema que ho provocava i posant-me incondicionalment al costat del sistema democràtic. He valorat sempre els fets que sortien de la democràcia per damunt dels de la dictadura. Un principi per a mi inqüestionable que no puc renunciar.

És per això que he destacat fets que poden ser dubtosos, d’aquells altres que la lògica i el sentit comú poden entendre correctes. Sé que aquesta qüestió és la més delicada. Quan hi han ideologies pel mig sempre hi ha una clara tendència a justificar coses. He volgut manifestar sempre amb tota claredat, sense amagar-ho, que soc persona d’idees esquerranes. Pot dir-se que sóc un castís o tradicional esquerrà de convicció. Però, també diré tot seguit, que respecte amplament aquelles idees conservadores o dretanes. Faltaria més. Però, atenció; l’enemic principal de la República, els que la van enderrocar militarment, no van ser els conservadors o dretans. Els principals enemics foren l’extrema dreta, aleshores personificada en el feixisme i nazisme. Una ideologia rebutjable que no mereix cap de respecte.