El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Jordi Domenech, Comunicador Audiovisual

Jordi Domenech

Critica de cine: 'La verdadera historia de la banda de Kelly'

Són moltes les històries que escoltem d'herois justiciers que naixen a partir de la represàlia que han patit al llarg dels anys. I, si hi ha algun pe…

Són moltes les històries que escoltem d'herois justiciers que naixen a partir de la represàlia que han patit al llarg dels anys. I, si hi ha algun personatge històric, que s'enquadra dins d'aquest marc vilanenc i heroic, aquest és el nostre benvolgut australià Ned Kelly. Critiquem La vertadera història de la banda de Kelly.

La història del jove Ned Kelly, un bandoler australià que va plantar cara als abusos i desgràcies provocades per les autoritats angleses, és un tipus de relat que li ve com l'anell al dit per a poder convertir-lo en pel·lícules. Només cal tirar una mica de memòria per a adonar-se que la seua primera aparició en la pantalla gran va ser amb la pel·lícula La història de la banda de Kelly, estrenada en 1906. Però si veritablement cal destacar alguna, serien les dos més famoses: Ned Kelly de 1970, protagonitzada per Mick Jagger, i la Ned Kelly de 2003 protagonitzada per l'actor ja mort Heath Ledger, sent aquesta ultima la més fidel al relat històric.

Cal remarcar que quan el títol de la pel·lícula s'abandera amb La verdadera historia de la banada de Kelly, és tracta d'una una declaració d'intencions, un colp en la taula perquè la teua veu es veja massificada pels ressons de les teues paraules. És una arrancada de fúria que busca l'atenció de l'espectador, i, això, li ha jugat una mala passada, deixant de costat la seua rigorositat que tant anhelava però que al final acaba convertint-se en una pel·lícula que es pren massa llicències per a crear una història una mica diferent de l'original. Açò no seria un punt negatiu si el títol d'aquesta t'indicara el contrari. Sembla una ximpleria, però aquestes acciones són les que van fer que El Bosque (2004) de M. Night Shyamalan fos destruïda per crítica i públic per pensar que es tractava d'una història de terror.

Aquest últim intent per ressuscitar aquesta increïble figura històrica recau en mans del director australià Justin Kurzel, qui ens transporta a una interessant combinació entre el western i el “punk”, encara que aquest últim no aconsegueix plasmar-ho amb molta habilitat.

La pel·lícula, malgrat de mantenir un ritme constant i entretingut, no ha aconseguit en cap moment captar la meua atenció completa. Les seues constants fallades de continuïtat i la maldestra presentació de personatges ens deixen una fredor que ni la increïble direcció de fotografia és capaç de salvar. Perquè sí, el seu suport en el visual és absolutament increïble, però la seua imatge solament és preciosisme, no compta res. I quan aquesta passivitat s'introdueix en la psique dels personatges, el castell ens cau. El nostre volgut Ned Kelly, qui comença amb uns matisos interessants en els quals recolzar-se en el film, es destrueix com si es tractara d'una torre de Jenga, provocant així una quantitat d'incoherències malsanes i estúpides que aconsegueixen traure'ns del relat que ens conten. Potser, açò últim siga el més enutjós, perquè a pesar que el seu primer acte es pausa però amb unes intencions ja marcades, a partir del segon acte tots els seus ideals es trenquen en mil trossos d'un segon a un altre.

Però no tot és dolent, per sort, les actuacions de la pel·lícula aconsegueixen ser molt destacables, sobretot la del personatge d'Ellen Kelly, interpretada per Essie Davis, qui està fantàstica en el seu rol com a mare i protectora de Ned.

Ara bé, recomane veure-la? Doncs sí. Tampoc estic boig, aquesta és la meua opinió, és pura subjectivitat, però sóc conscient que tampoc és un fem. Aneu, vegeu-la, i comenteu-la, que segurament hi ha gent que puga gaudir-la més del que jo no la gaudida. Au.