Crònica d'un viatge al tren Alcoi-València

Jordi Pascual Mollá

Santa Maria de Palautordera - Alcoi en tren

Un Rodalies ix de Santa Maria de Palautordera a les 6:55 hores. Una de les seues passatgeres baixarà a Barcelona-Sants per a agafar un Euromed que eixirà a les 8:15 hores i la deixarà a València. Paral·lelament un Mitja Distància ix d’Alcoi a les 8:50 hores i el seu passatge haurà de canviar a un Rodalies a Xàtiva abans d’emprendre el camí a València. Qui passarà més temps dins del tren? Qui arribarà abans a València?

Si afegirem una taula amb les distàncies i velocitats aquest podria ser un exercici d’un quadern d’estiu però és l’exercici que hem fet la meua parella i jo. Si obviem les constants problemàtiques de Rodalies a Catalunya i una xarxa ferroviària que només és eficient si passa per Madrid, la meua parella arriba a València abans que jo.

És una aventura que ella mateixa ha triat. Sorpresa per les històries d’un tren oblidat, que funciona a gasoil, amb només quatre eixides al dia –i sort que n’hem recuperat l’última– i que és gairebé impossible de quadrar amb els trajectes de llarga distància, em va demanar provar-lo: pujar a un tren que, malgrat tot, travessa uns paisatges preciosos i que, ens agrade o no, és l’única infraestructura ferroviària de l’Alcoià-Comtat. Precisament per això és tan important la lluita dels col·lectius ecologistes. De manera urgent, necessitem millorar la xarxa ferroviària, més encara davant l’emergència climàtica que hem d’afrontar sí o sí.

Escric això quan acabem de passar el baixador de Cocentaina i la revisora tot just s’assegura que tots els passatgers tenim bitllet perquè, com segurament ja saps, no hi ha màquines de validació a l’estació d’Alcoi ni a cap altra del trajecte fins a Xàtiva.

– Tens el comprovant del Verano joven? –em pregunta quan veu que el bitllet m’ha costat només 85 cèntims gràcies a aquesta política del govern espanyol.

– Sí, clar. El vols?

– Ara no cal però potser te’l demanen a Xàtiva.

La revisora se’n va quan el Comtat és una gran plana als nostres peus i el Benicadell sobreïx com el pic majestuós que és. Reprenc l’escriptura i me n’adone que la broma que ella arribaria a Tarragona abans que jo a Cocentaina ha sigut la realitat. Podríem posar-nos exquisits i dir que això és així perquè ella ha agafat el tren a Sants 40 minuts abans que jo a Alcoi però és que jo no tenia alternativa. O eixia abans de les set del matí o m’havia d’esperar a la vesprada. De fet, ella m’haurà d’esperar 20 minuts a l’Estació del Nord.

La meua parella ha passat de la comarca negada del Baix Montseny –allà també fan fronteres estranyes com passa amb Biar, inexplicablement incorporat a l'Alt Vinalopó obviant el Tractat d’Almirra, el domin lingüístic i tantes altres coses– al Barcelonès en menys d’una hora i després travessarà les comarques de Tarragona, les Terres de l’Ebre, Castelló i València en menys de tres hores. Jo passaré l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Costera –on hauré de canviar de tren–, la Ribera i l’Horta en més de dues hores i mitja.

Quan ella veu el Delta de l’Ebre per la finestra, jo m’aprope a Benigànim. Quan passa Peníscola, jo encara estic per Genovés. És la diferència d’anar a 200 quilòmetres per hora a una línia d’alta velocitat i anar a 60 als trams més ràpids en un Mitjà Distància atrotinat. Imaginem-nos per un moment que el corredor mediterrani fora una realitat i la velocitat de 300 quilòmetres per hora que hi ha camí a Madrid vertebrara la costa mediterrània...

El seu tren baixa la velocitat per a parar a Castelló. El meu té final de trajecte a Xàtiva i he d’esperar 20 minuts al primer Rodalies direcció València, una informació que recorda la revisora just abans de baixar: “Els que aneu a València heu de canviar de tren a Xàtiva”. La megafonia de l’estació ens informa que farem totes les parades abans d’arribar al destí final: Manuel, Pobla Llarga, Carcaixent... Una horeta en total. A ella li falten 40 minuts. Ho pense quan un tren d’alta velocitat que ve de Madrid passa de llarg mentre els passatgers del Rodalies fem temps mirant el mòbil, parlant o llegint un llibre. Abans que el Rodalies arranque, ella ja supera la Vall d’Uixó.

Si fa no fa, tot va d’acord amb l’horari previst: set minuts tard, vaja. Quan escric estes últimes línies, el Rodalies ix de l’estació de Xàtiva i és inevitable pensar que un dia puntual, més encara en plenes vacances d’estiu, fer este trajecte és una xicoteta aventura que acabarà amb una abraçada a l’Estació del Nord i una tornada –ara sí– amb un tren València-Alcoi sense canvis a Xàtiva. Però el tren no hauria de ser divertit, hauria de ser útil; una ferramenta per a què deixem el cotxe de banda. Perquè està molt bé tindre nous carrils bici necessaris per al canvi de mobilitat però si les transformacions es queden dins del poble no farem res de profit.

La meua parella vol conèixer indrets diversos de les comarques centrals del País Valencià. Per desgràcia això és impossible en tren. Seguirem depenent del cotxe, la gent seguirà agafant més avions del compte, seguirem contaminant-nos... i, acríticament, permetrem que ens maten una de les poques infraestructures que ens permetrien no seguir en esta roda nihilista. Quan ens apropem a la Pobla Llarga la pantalla del tren diu que estem a 27 graus. Hui s’esperen màximes de 34 a València. Buscarem un refugi climàtic, un lloc fresc, una bona orxata i tornarem en tren.