El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Germán Llorca,

Germán Llorca

Deixeu d’escoltar Ràdio Alcoi...

...o no. Deixeu d’escoltar-la si sou dels qui espereu que la informació siga objectiva. No deixeu d’escoltar-la si  sou dels que sabeu què la informa…

...o no. Deixeu d’escoltar-la si sou dels qui espereu que la informació siga objectiva. No deixeu d’escoltar-la si  sou dels que sabeu què la informació no pot ser mai objectiva. Des que hem sabut que Juan Enrique Ruiz serà el candidat del PP a l’alcaldia d’Alcoi, certifiquem com de perillosament prop estan el periodisme i la política en este país.

Qui escriu estes línies, ha treballat de periodista en diferents moments de la seua vida. Al Periòdic d’Ontinyent, a Canal 9, a AlcoiDigital i és cofundador d’ARAMULTIMÈDIA. I després i cadascuna de les voltes en les que ho ha fet, s’ha adonat que la persona que escriu informació periodística, no pot mai desvincular-se emocionalment de les coses que escriu. I els podria contar mil i una anècdota divertidíssimes sobre com de difícil és inventar una objectivitat que és impossible.

I és justament per això que ara només escric opinió; perquè la opinió no és informació periodística i no té perquè coincidir amb la del mitjà on apareix, siga quin siga. En el meu cas, adonar-me’n d’açò va ser / ha sigut / i és un esforç per intentar ser coherent amb mi mateix. No sóc un bon periodista.

Els responsables dels mitjans de comunicació són molt cautelosos a l’hora de tractar amb estes qüestions; sobre tot amb la de la opinió que es disfressa d’informació. D’un costat, la meitat del seu treball és justificar la seua professió com a informadors de la realitat, objectius i eclèctics a l’hora de presentar els fets. I, d’un altre costat, l’altra meitat del seu treball és dissimular la opinió que fan amb l’eufemisme “línia editorial”. I que no se m’ofenga ningú de la professió. Si teniu dos dits de trellat sabeu que el que dic és així. I sóc molt conscient de la “creu” que suposa haver d’estar en un equilibri, en ocasions, impossible.

I és que, per desgràcia, el que és o haurien de ser el periodisme (referir la realitat dels fets de la forma més objectiva possible) es mescla tendenciosament amb el que és o hauria de ser l’empresa periodística (la que posseeix el mitjà i ha de sobreviure econòmicament, coste el que coste) i el que són o haurien de ser els periodistes (els professionals que, sovint, estan enmig d’una cosa i de l’altra). Són tres coses ben distintes, que tenen interessos, raons de ser i motivacions diferents i que, sovint, entren en conflicte o en directa col·lisió.

És a dir, el dia a dia d’un bon periodista és molt dur. Ha d’escriure sotmés a moltes pressions que no són perceptibles pel lector, oient, televident, internauta i que no tenen res a vore amb la seua faena. És a dir (també), el dia a dia d’un periodista gris consisteix en reproduir la veu d’un amo que tampoc és perceptible pel lector, oient, televident, internauta. És una altra cosa. Però potser vosté totes estes coses ja les sabia.

Des de la setmana passada, a més, sabem que la veu de Juan Enrique Ruiz no és la d’ell. Ja és cosa seua decidir què pensa sobre el seu treball i Ràdio Alcoi.

Germán Llorca-Abad