Eduardo Garrigós Soler, víctima de la repressió en els camps de concentració del nazisme

                El 10 de març de 1909 naix, al nº 22 del C. San Jaume de Benilloba, Eduard Garrigós Soler, fill de Vicente Garrigós i Teresa Soler. Ell Jornaler i ella mestressa de casa a més de matrona. Eduard va ser el 8é  de nou germans. A conseqüència de les dificultats econòmiques ( fil·loxera, males collites, sequeres...)  i després de morir la mare (Teresa) i la filla major (Mª Teresa) en tan sols 24 h. de diferència, emigren en 1912 el pare, amb els 8 fills restants i la sogra, a Sabadell, cercant noves possibilitats i una nova vida. Allí Eduard va anar a l’escola fins l’edat de treballar, que ho va fer en la l’empresa Jenny-Turull, una de les principals filatures d’estam de Sabadell. Es va casar i va tenir un fill,Hilari.

                En esclatar la guerra, Eduard, home de clares conviccions  no dubta en alinear-se amb la República i s’allista com a voluntari per defensar-la. Durant la guerra civil estarà en diferents llocs: Jaca, Torredongimeno formant part d’una brigada de transmissions. És nomenat comissari de la 139 Brigada Mixta, participa en la Batalla de Terol i després en la del Ebre. En caure Catalunya travessa la frontera junt a milers d’espanyols en el camí cap a l’exili. A França estarà en quatre diferents camps de presoners: Argelés, S. Cebrià,Bacarés i Adge. D’ací va sortir en ser reclutat per una Companyia de Treball de l’exèrcit francès quan escomença la Segona Guerra Mundial. Estes companyies estaven dedicades a treballs de reforç de les línees frontereres i a altres tasques necessàries per cobrir els llocs que deixaven els joves al ser reclutats per a l’exèrcit. Amb la ràpida victòria dels alemanys i la derrota de l’exèrcit francès entre maig i juny  de 1940 tots els militars van ser reclosos en camps de presoners(stalag). Eduard va ser reclòs en el stalag XI en Fallingbostel (Baixa Saxonia, Alemanya). Però a partir d’Agost de 1940 la Gestapo es fa càrrec dels presoner espanyols i comença a enviar-los al camp de concentració de Mauthausen. Eduard va formar part del comboi de 1506 espanyols que va arribar a Mauthausen el 27 de gener de 1941 després de  tres dies  de viatge i 858 Km. en un tren on anaven, el presoners, amuntegats en vagons, sense aigua ni menjar, fent les necessitats en un bidó i convivint amb els morts.En el mateix tren anaven: Francesc Boix( el fotògraf de Mauthausen), Alvar Vercher de Quatretondeta i Manuel Mullor de Penàguila.   Van arribar de nit, amb mig metre de neu i en obrir els vagons van eixir a colps de culata, puntades de peu, garrotades del SS. Envestits pels gossos i amb fila de a cinc van anar a peu fins al camp en una marxa en que si algú queia a terra esgotat allí mateix era rematat. A l’arribar al camp de Mauthausen van ser rebuts  per uns essers demacrats, amb vestits a ratlles que parlaven espanyol i els demanaven qualsevol cosa per menjar. A continuació els van despullar, els van llevar qualsevol objecte personal que pogueren duri van passar a les dutxes on l’aigua bullint s’alternava amb una altra gelada. Escaldats com eixien eren rasurats per totes les parts del cos i pintats amb un líquid desinfectant que els cremava la pell. El capità Bachmayer els anunciava, en un discurs amenaçador, que  no eixirien del lloc si no era per la xemeneia del crematori. A partir d’ara no tindrien més tret d’identitat que un triangle blau en la roba (símbol dels apàtrides) amb una S de Spanier i un número. A Eduard li va ser assignat el 6793.Durant els quatre següent anys  Eduard va viure les penalitats a que eren sotmesos tots els presoners:treballs inhumans i esgotadors, com era el treball en la cantera, una alimentació molt escassa  i poc variada que els abocava  a la mort per la fam,càstigs inhumans, pallisses i tot tipus de vexacions. Mauthausen era un camp d’extermini per l’explotació en el treball i la fam. Amb unes condicions  higièniques i sanitàries inexistents . Era quotidià la convivència amb els paràsits i les infermetats. Eduard també va ser un lluitador dintre del camp  i va formar part d’una organització clandestina  formada en un principi per espanyols  amb la finalitat d’estar organitzats i ajudar als presos que estaven en pitjor condicions: proporcionant-los un poc més de menjar, ajudant-los en la feina o a canviar de treball, etc. Malgrat d’estar molt malalt, en 1943, d’una doble pulmonia, Eduard va ser un dels espanyols que van aconseguir sobreviure. Després de l’alliberació del camp Eduard es va establir a França on va intentar refer la seua vida .És va casar amb una vídua també refugiada espanyola i quan va obtenir la nacionalitat francesa ja va poder tornar a Espanya i visitar a la seua família. Va morir a Frontignan (França) un 19 de Gener de 1998, poble on va viure i on roman soterrat. Tot un exemple, que cal recordar, de lluita  contra la ignomínia, la infàmia, humiliació i horror a la que els homes poden ser sotmesos pels seus semblants.