El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Germán Llorca-Abad,

Germán Llorca-Abad

El comboiet

Em ve a la memòria molt nítidament. De xiquet, sempre que passàvem amb el cotxe pel port d’Albaida en direcció a Alcoi, en passar pel senyal que anun…

Em ve a la memòria molt nítidament. De xiquet, sempre que passàvem amb el cotxe pel port d’Albaida en direcció a Alcoi, en passar pel senyal que anunciava "Provincia de Alicante", algú exclamava: "la millor terreta del món". Acte seguit i sense pausa, algú replicava: "sí, ‘pa’ escurar". Només les persones més velles enteneu la relació que tenen els conceptes de "terreta" i "d’escurar".

No sé ben bé quina era la necessitat de reproduir sempre aquella seqüència ni què volia dir, però d’adult m’ha interessat el concepte de "terreta" i les implicacions que, conscientment o no, pot tindre. La "terreta", com a concepte, és equiparable al "terruño" o a la "patria chica" i d’altres pareguts. I, bàsicament, és una forma-fórmula de limitació del pensament, perquè la "terreta" no és "la Terra", igual com la "patria chica" no és "la Patria" (sabeu ja per on vaig i és una discussió que no aspire a resoldre ni ací ni hui).

El fet que em molesta no és (en absolut) que ningú diga això de la "terreta", sinó que qui ho diu puga no tindre clar què és ni què implica en el sentit que he dit d’una limitació que s’autoimposa. Si som terreta, mai serem terra. Si som terreta, seguirem sent una versió inferior, o supeditada, o restringida, d’una possible "Terra". De xicotets teníem la impressió de parlar en una llengua que, fora de l’àmbit familiar, no servia per a massa; era una "llengüeta". I, en conseqüència, tota la cultura (amb totes les complicacions que té la paraula) associada a eixa llengüeta era una "cultureta".

I ací és on volia arribar. Començar a eixir d’eixe embut ideològic heretat ha costat dècades de treball en una realitat que, ni de lluny, és ideal. El problema és a més, tinc la impressió, que d’un temps a este costat, estem tornant a fer de de la nostra llengua, "terreta" i de la nostra cultura, "terreta" també. Es multipliquen, en boca i àmbits de comunicació de persones que curiosament pareix que treballen des de diferents posicions per una ‘Cultura’ i una ‘Llengua’, les referències constants i irritants a eixes coses tan valencianetes com "el comboiet", "la paelleta", el "socarraet", "l’esmorzaret", "la xarraeta", "la gracieta" i la "bajoqueta".

Que sí, que els valencianets som molt graciosos. Que estem sempre de "festeta" i de "comboiet" (i, no em malinterpreteu; que continue mil anys més!). Però m’estimaria que, al mateix temps, férem per superar d’una eixos tòpics típics d’autoafirmació, que en realitat l’única cosa a la que contribueixen és a reforçar prejuís, idees preconcebudes i estereotips absolutament castradors en el potencial i possibilitats de la nostra llengua-cultura.