El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Jaume Brotons, membre de l'Espai No+Precarietat Alcoiá-Comtat.

Jaume Brotons

El viure el Nadal envoltats de desigualtat

Estem en festes Nadal en que són moments d'estar amb la família, amics i de llevar-nos una mica de damunt les preocupacions de tot l'any, que no són poques.

Vivim l'habitual en aquestes dates i com sempre veiem escenes i noticies en els mitjans, en televisió, en xarxes, que ens parlen de gent que pateix en tot el planeta. Ha segut així sempre, veure a la gent que patia en el tercer món, han segut les escenes quotidianes, de fam, guerres, els discursos dels líders polítics parlant de pau, de concòrdia, de felicitacions, però les coses segueixen igual, -a Síria, a Iemen, a l'Iraq, a la República Democràtica del Congo, a l'Afganistan, Somàlia, i en tants llocs més.

Però com sabem i ho veiem tots els dies al nostre voltant, en la nostra societat del primer món existeix també una situació escandalosa que cada vegada es veu més, el de la pobresa i l'exclusió. Això que ocorria només en el tercer món, i que estàvem acostumats al fet que ho tingueren ells sols i a conformar-nos argumentant amb el “que es farà, no es pot arreglar”, i ara ho tenim a casa en bona part. No tenim conflictes bèl·lics com a Àfrica i l’Àsia que pateixen la població civil a més de la fam i la misèria, però sí que tenim a una gran part de la nostra societat, patint necessitats importants. En el cas d'Europa, la gent en exclusió, els “sense llar”, els precaris en tots els aspectes socials, els que pateixen amb sous miserables etc., són el “nou tercer món en el primer”.

La pobresa severa, o el risc de pobresa ofereix dades alarmants,i Espanya és un dels països amb major pobresa i diferències socials, entre les persones més riques i les més pobres, aquests últims cada vegada són més. S'és pobre treballant, perquè l'explotació laboral i els sous de misèria ens han fet retrocedir quasi un segle d'avanços socials i laborals. Malgrat gaudir de l'anomenat “Estat de benestar social”, en franca reculada, i de tindre accés gratuït a l'Educació i la Sanitat, o als serveis socials, amb la llei de Dependència, i altres ajudes, però amb tot això, la vida del ciutadà mitjà o de les classes menys preparades per a viure en aquest nou sistema neoliberal a ultrança, combinat amb una societat cada vegada més tecnològica, en la qual cada dia són més els que van que darrere del tot, despenjats d'aqueixa “carrera de progrés”, que a més en moltes parts del món contribueix al canvi climàtic, deteriorant el nostre Hàbitat.

Una societat de “soledat i individualisme”, de carreres frenètiques per arribar el primer, on ens oblidem dels nostres majors, o de la gent que ho passa mal i viu en la marginalitat. Quasi l'observar-los als exclosos, ens resulta molest, no volguérem estar com ells però molts ja ho estem, sols i a més vivint en un món cada vegada més injust.

La pregunta seria, “què podem fer nosaltres, gent senzilla, per a canviar tot això”,perquè la resposta l'hem escoltada ja moltes vegades, -el ser més solidaris, amb els nostres coneguts, amics, família-, en definitiva amb els nostres semblants. Però ens costa entendre la “solidaritat” fins i tot d'aquells que asseguren una moral religiosa, l'allò de “asseure un mendig en la nostra taula per Nadal”, és quasi anecdòtic, el dedicar unes hores de la nostra vida a Associacions, Grups, o directament com ho fan persones que treballen per la gent necessitada i són solidaris de debò. Dedicar-li més temps als nostres majors, o a les persones amb disminucions físiques o psíquiques, als marginats i exclosos, perquè per a tots ells són els menys els que els dediquen part de la seua vida.

També l'exigir de moltes formes als nostres governants que canvien les seues polítiques, als poders econòmics i mediàtics que canvien la seua manera de fer entendre la societat actual, que explota i maltracta a les persones i al medi ambient. En definitiva quan hi ha convocatòries per a reivindicar, protestar, denunciar injustícies i eixir al carrer i dir “ja n'hi ha prou”, són poc se’ls que ho fan i es mostren actius. Quan se'ns convoca a donar la nostra opinió en unes eleccions, que és de les poques vegades que amb el nostre vot podem canviar alguna cosa, ens deixem arrossegar pels discursos que creguen opinió a favor dels que guanyen sempre, els poderosos, els que ens oprimeixen, als quals no els importa la sort de la majoria dels seus semblants.

Potser la millor reflexió és preguntar-nos, que “fem pels altres en la nostra manera d'actuar cada dia”, i que fem per canviar les coses, més que el què podríem fer i no fem i que - malgrat les nostres limitacions-, estem disposats a realitzar i a canviar de debò en tot allò que ens fa sentir malament sovint, sobretot en el poder ajudar als més marginats de la societat, que són els que ens necessiten.