El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Vicent Gandia, Periodista d'ARAMULTIMÊDIA

Vicent Gandia

Els altres noms del Collao

'El Alcoyanazo' acull molta lletra petita que cal pregonar amb goig i agraïment. La gesta del Deportivo davant el Reial Madrid té una intrahistòria que queda omesa davant la magnitud de l'esdeveniment i de la seua repercussió

Em preguntaven esta setmana sobre l'experiència de cobrir un partit d'aquest caliu, amb presència d'un transatlàntic del futbol mundial com el Madrid i ser testimoni directe d'una gesta històrica dels blanc-i-blaus. I la veritat és que he de reconèixer que em vaig sentir privilegiat per gaudir de prop de la caravana mediàtica que acompanya a entitats com la madridista i, per descomptat, entusiasmat per l'heroïcitat dels futbolistes alcoyanistes.

Però fugint de la temptació d'estar envoltat de noms il·lustres, de l'eliminatòria em quede amb el triomf del treball, de l'honradesa, de la resiliència de professionals com Juanan, Jordi i Gabri, als quals el futbol els va desafiar amb reptes molt severs, com veure desaparèixer l'equip del seu poble o dels seus colors pels quals tant van lluitar.

Resulta esquinçador recordar les paraules de Juanan aquell fatídic 28 de març amb l'epitafi final "fins sempre, Ontinyent CF" amb els quals es tancaven 88 anys d'història o tindre l'oportunitat de rebre al Real Madrid amb eliminatòria perduda a Melilla, o abaixar la persiana amb la seguretat d’haver evitat la salvació esportiva del club malgrat portar cinc mesos sens cobrar. Per eixos dies, no hi havia consol ni estirant de la gran quantitat de tòpics que acompanyen al futbol com "el futbol ens deu una".

 

Arribada de Parras
Tots tres encarnen l'estereotip del ‘boig pel futbol’ on la disciplina, el treball i la dedicació són els seus patrons de formació. Tres virtuts, pilars fonamentals de la professionalitat. Les circumstàncies o fins i tot, el destí va unir els camins dels tres amb Vicente Parras, la peça del puzle que quedava per assemblar. Junts, a més del preparador físic, Juanfran, van crear un vincle inimaginable en els primers dies de treball al Clariano.

Amb el pas de les jornades, les sinergies van modelar un grup de treball del qual resulta impensable dubtar que els seus camins poden separar-se a curt termini, almenys el cos tècnic. Com una gran família, tots plegats van afrontar els moments més durs, en soledat, amb la impotència de continuar sent professionals i veure com els intangibles que envolten el futbol modest succionaven les il·lusions de supervivència.


Ara, dos anys més tard, Gabri, Juanan, Jordi, Vicente i Juanfran han tornat a somriure. La seua convicció amb el treball i amb la humilitat els ha permés seure en la mateixa taula dels ídols mundials i, a més menjant-se el caviar i deixant-los per a ells, la sopa sosa i gelada. El futbol no repara ni cura ferida, simplement mostra les dues cares, la pena i l'alegria. Esta vegada a l'equip de Parras els ha tocat la cara amable i per això, per damunt de Zidane, Hazard, Isco i CIA, la millor experiència va ser narrar i compartir la felicitat d'aquells que vas veure abatuts i caiguts per la il·lògica del futbol. Són els altres noms del Collao.