El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Jaume Brotons, Veí d'Alcoi

Jaume Brotons

Els vetos de Sánchez i la no asunció que el bipartidisme ja no existeix

És evident que en el règim democràtic espanyol s'ha imposat la mala praxis democràtica, per molts motius entre ells la falta de tradició parlamentari…

És evident que en el règim democràtic espanyol s'ha imposat la mala praxis democràtica, per molts motius entre ells la falta de tradició parlamentaria d'aquest país i els seus polítics. Si estiguérem en el bressol del parlamentarisme -al Regne Unit-, el partit més xicotet, el Liberal Democràtic fa de frontissa amb el partit que guanya les eleccions. Així en les últimes etapes els toris, amb David Cameron i davant la falta de majoria absoluta negocien amb el Partit Liberal Democràtic de R.Unit, de Nick Clegg, el primer és el cap de Govern i el segon automàticament passa a ser el viceprimerministre, perquè és el lider del partit liberal, sense més discussió, li agrade més o menys al partit conservador i el seu lider de torn. Aqueixa és la realitat, quan no es tenen majorias per a governar en una sola opció política. I això pasa en altres paises d'Europa, també el repartiment de carteres és equitatiu al pes dels dos partits que formen el Govern al Regne Unit.

Ací al nostre país per a formar govern i no tenint majoria , Pedro Sánchez s'ha passat tres mesos fent de tot des del 28-A. Primer intentat trencar el “cinturó sanitari de Ribera”, que aquesta vegada a diferència del 2016 li ha dit que no a pactar la seua investidura i assegurança que Sánchez li haguera oferit entrar en el Govern, sense “vetos” al mateix Albert Ribera. Però Ribera s'ha negat per diverses raons, primer perquè ha abandonat Cs la seua centralitat política, després perquè no li agrada Sánchez com a President del Govern, el considerarlo radical i ambiu per exemple en el tema territorial de Catalunya ( creu que va amnistiar als presos, després de la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem), així que el “veta” davant la possibilitat de votar una abstenció i facilitar-li la investidura i dóna entendre que amb un altre candidat socialista igual sí que seu podria plantejar.

Al PP amb Casado al capdavant i davant la possibilitat d'abstindre's com ho va fer el PSOE de la Gestora, una vegada defenestrat Sánchez i facilitant el Govern del PP de Rajoy, també addueix el mateix, i és que diu Casado que el PSOE de Sánchez no és el d'antany, i amb aquest candidat no pot facilitar-li la investidura abstenint-se, per tant veta a “Sánchez” també.

I en això que déiem, que una vegada veient que en la dreta no té res que fer, torna Sánchez la mirada a l'esquerra , - en 2016 ja ho va fer, primer va intentar pactar amb Ribera, per cert el quart en vots i diputats llavors –ara diuen els socialistes que el quart en el resultat electoral del 28 d'Abril “Podemos”, no pot negociar igual que si fóra el primer, el PSOE-, i llavors els socialistes van integrar tot el que va demanar Cs en el programa d'acord de Govern amb el PSOE, i deixant a Podemos i Esquerra Unida  (amb sis milions de vots i 71 diputats) per a negociar en les 24 hores últimes, només perquè signaren el “vistiplau” a l'acord Sánchez-Ribera, i així no es podia anar a cap lloc amb el PSOE i amb Sánchez en particular i van votar que no a la investidura els d'Iglesias.

Després d'allò recodarán, Sánchez ix defenestrat del PSOE i va plorant per les cantonades amb programes com Salvats, on li deia a Jordi Evole, que “ sí, havia sigut objecte de pressió pels grans poders mediàtics” -entre ells el periòdic el “País” i Cessar Alierta Presidente de Telefónica-, i aconsegueix que molts dels seus militants en les primàries del seu partit li recolzen, ajudant-ho a pujar una altra vegada a la Secretaria General.

Però una altra vegada està en el mateix Sánchez, i la cabra torna a la muntanya. Ara diu que ningú li pressiona per a no pactar amb Podemos, que si fóra així ho diría com el altra vegada, però és que llavors quan ho va dir ja no era Secretari General, ni era candidat, ni tenia responsabilitats polítiques. En l'entrevista amb Ébole només li faltava plorar, deia en la mateixa que, “quant estava de penedit a no haver pactat en primer lloc amb Podemos” i que es va equivocar.

Com déiem porta tres mesos Sánchez, des del 28 d'Abril veient com li poden donar els números per a la seua investidura, i en haver de fer-ho amb Unides Podemos, i necessàriament amb l'abstenció dels independentistes – almenys d'ERC i Bildu- per a tirar-la avant ( cosa que l'haver de comptar amb els independentistes li regira l'estómac), perquè posa ell les condicions i tenint en compte que el candidat és el que ha de buscar consensos suficients per a fer prosperar la investidura i no posar travetes, aclareix a tothom per on van les coses i així després de marejar tant la perdiu, diu quin és el vertader problema de la negociació. No són sols les famoses butaques que demanen els morats el problema, sinó també ni més ni menys que el propi SG de Podem, Pablo Iglesias, i li demana que es pose a un costat, no pot permetre una “bicefalía” en el Consell de Ministres, o siga dues veus quan s'isca de les reunions, o millor dit no li convé algú que mediàticament tinga més protagonisme que ell, que Sánchez- , el President més “*molón” i guay de la democràcia. Sánchez és enginyós en molts aspectes cal reconéixer-ho, per exemple li agrada el bàsquet i per això se li ocorre la idea de posar a un entrenador que no té ni rabosa idea de política, com a candidat a l'alcaldia de Madrid i així els va als socialistes en la capital.

Pedro Sánchez “veta” a Iglesias i això sí, se sent molest perquè Ribera i Casado li veten a ell amb els seus cordons sanitaris i la desqualificació personal constant que realitzen sobre Sánchez, però fins ací podíem arribar, tindre ell que aguantar en el Consell de Ministres a Iglesias, coleta i tot. Addueix que el discurs d'Iglesias sobre el tema català – parlar de “presos polítics i no polítics presos”, la plurinacionalitat, el referèndum etc- no es pot tolerar. ¿Però és que per ventura aqueix discurs és diferent en boca d'altres membres de Podemos, que al final pogueren accedir al Consell de Ministres?.

El pas al costat donat per Pablo Iglesias, almenys bandeja la idea que volia una butaca en el consell – es deia que fins i tot la vicepresidència-. Es podria haver permés el luxe Iglesias de dir al seu partit “ no em volen en el Govern, que us sembla, és de rebut?”, i dir-li als seus que té dret a entrar en el Govern i segur el seu partit li haguera recolzat i si Sánchez no vol  es va a noves eleccions, no votant a favor de Sánchez en la investidura.

Aqueixa és la diferència de la qualitat política i d'estadista entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, el primer vol el poder i sense ombres i coste el que coste, i repetin eleccions periódicamente si fa falta per a aconseguir uns quants diputats més, a veure si arriba a la majoria absoluta i fa el que vol i s'acaba el bipartidisme en la esquerra. El segon vol un programa polític d'esquerres, per a millorar la vida de la gent que porta molt temps passant-lo mal i està esperant que la formació d'un Govern progressista, puga portar solucions als problemes del país i a molts dels seus ciutadans, i per damunt de protagonismes personals es fa a un costat.